«No és fatxa tot el que oneja»

La sobredosi de banderes ala manifestacióde Societat Civil Catalana estava garantida, però segons em va dir un afiliat socialista no és fatxa tot el que oneja. Ell anava amb l’arc de Sant Martí LGTB a la mà. Hi havia a prop altres de la policia i la Guàrdia Civil, i la combinació em feia pensar en els Village People. Mentre parlàvem, una senyora amb perles es feia ‘selfis’ amb el socialista per enviar-les pel WhatsApp. Li vaig preguntar per què no portava la ‘rojigualda’ i em va respondre que d’això ja s’encarregaven d’altres.

Es referia els dels globus de Ciutadans, als estudiants de Dret i ADE amb tupè, als pencaires sense polo de cocodril ni ortodòncia. La barreja de gent amb asta era notable, i també els cors que agitaven a la multitud. Tan aviat cantaven«Puigdemont a presó» com «seny», o vituperaven el nacionalisme agitant la seva ensenya nacional. Per allà hi eren fins i tot els de Recortes Cero, d’esquerres antiprocés, per completar el retaule de varietats.

D’aquesta manera, diumenge al migdia, amb un sol abrasador de finals d’octubre que faria grinyolar les dents deGreta Thunberg, la marxa reactiva de 80.000 catalanoespanyols va recórrer el passeig de Gràcia sense més incidències. No hi va ser la ultradreta o hi va assistir d’amagatotis, i no es van haver de lamentar actes vandàlics malgrat els intents dels CDR de delmar la concentració amb un tall de carreteres i vies fèrries.

El professorGregorio Lurianunciava a Twitter que no podia arribar a Barcelona, i el boicot va ser un dels xafardejos de la mani. Hi havia gent xisclant per telèfon als amics atrapats en diferents punts del mapa com estava la cosa, i entre els que havien arribat es comentava que no és coherent clamar per la llibertat d’expressió i de manifestació als balcons de la Generalitat i després boicotejar les marxes dels teus oponents.

Lliure expressió i travetes

Va quedar clara aquesta contradicció la nit abans a «Ara i aquí», el programa que presenta el frare Carlos Fuentes al canal en català d’RTVE, que és una mica com Terol. Allà, una independentista va dir que el dret de manifestació d’SCC és molt respectable, però que ella tenia dret a tallar-los la carretera, com si la lliure expressió d’idees inclogués la imposició de mordasses i travetes.

Cridava l’atenció que el civisme de la multitud s’hagués tornat un assumpte explícit: es congratulaven quan algú llançava una ampolla de plàstic a una paperera. L’educació, el «seny» i els contenidors han adquirit connotacions polítiques després dels disturbis de les últimes setmanes. S’han polititzat fins i tot els extintors, que protagonitzaven una pancarta on es llegia que «seran sempre nostres», en oposició a la piromania de moda aquesta tardor en la part «rauxa» del procés.

Es parlava del passeig de Gràcia en termes taurins, amb graderia de sol i graderia d’ombra, i la gent es desplaçava d’un costat a l’altre per buscar un familiar. Tan aviat sonavaManolo Escobari es posaven a ballar pasdobles, com una senyora de 90 anys decidia utilitzar el seu bastó a tall de batuta i posava a cantar als de la pancarta. Un grup de dones va fer la rotllana de la patata i van corejar «ens tenen fins als ous», i de sobte una va afegir que «els nostres marits també» i la rotllana es va dissoldre entre riallades malèfiques.

Sota la festa, el dol

L’ambient, més que dia festiu, era castís i xiroi. A l’helicòpter amb la paraula «policia» escrita al ventre se l’aplaudia cada vegada que passava per sobre. A la delegació de Govern, Roger de Llúria cantonada Mallorca, els policies i els mossos estaven molt més relaxats que en les manifestacions anteriors. Rebien visites com reclutes fent la mili. Se’ls acostaven nens amb ulls brillants i senyores amb rams de flors i refrescos.

Notícies relacionades

Marlaska: «A Catalunya la violència ha sigut de més impacte que la del País Basc»

Calma a la plaça de Sant Jaume després de coincidir constitucionalistes i CDR

Però sota la festa espanyola sempre hi ha dol, i a l’ombra de les banderes reptava el ressentiment. Els comentaris sobre els «indepes» i els seus polítics eren de tot menys amables, i les opinions es dividien entre una sentència insuficient i el «ja els està bé». La divisió està molt lluny d’apaivagar-se.

En fi: el professorGregorio Luriva anunciar per Twitter que havia aconseguit arribar a Barcelona a prop de la una del migdia. L’últim constitucionalista havia aconseguit traspassar els murs de la torre de Marfil quan la manifestació estava en el seu apogeu. Com és habitual, els ciclistes de Glovo intentaven travessar la multitud per portar les seves mercaderies als clients. Per ells, sembla ser, gairebé ningú es manifesta a Espanya o Catalunya.