La sentència del procés: línies vermelles i llibertats

La sentència del Tribunal Suprem sobre el procés aborda l’abast d’alguns drets fonamentals, com la llibertat ideològica, d’expressió o de reunió i manifestació. L’alt tribunal descarta que persegueixi idees o el dissident, com han defensat alguns advocats defensors, tot i que adverteix que no es poden emparar com a protestes actuacions que «violen» les normes penals. «No s’han criminalitzat, per tant, actes de protesta», recalquen els magistrats, que, a més, rebutgen la vulneració del dret a la llibertat d’expressió dels condemnats i reconeixen «la desobediència civil com un veritable dret de la ciutadania». La resolució judicial, com totes, és interpretable. Hi ha juristes que argumenten que el tribunal deixa clar que no tot val l’hora d’exercir els drets, mentre que d’altres apunten que la resolució restringeix la capacitat de mobilització de la ciutadania.

Aquesta sentència, segons l’advocat Rafael Entrena, té «el valor de precedent», a l’haver estat dictada pel Suprem, com a òrgan de més rang, tot i que per considerar-la una doctrina jurisprudencial consolidada és necessari la seva reiteració unívoca, si més no, amb dues sentències idèntiques o fonamentalment anàlogues. El penalista Emilio Zegríapunta que la resolució aborda la vulneració o no de drets fonamentals partint del contingut de sentències anteriors: «No intenta crear una jurisprudència nova. Cal veure com es pronuncia el Tribunal Constitucional (TC) i el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH)». L’advocada Anaïs Franquesa, en canvi, alerta que les ordres de presó contra els joves detinguts aquesta setmana pels disturbis recullen la «criminalització» del dret a manifestar-se i «a pressionar», a l’exposar que els fets que se’ls atribueixen «constitueixen accions dirigides a impedir l’execució» de la sentència del Suprem. 

No obstant, Entrena valora que el Suprem exposa que «no busca criminalitzar idees, ni perseguir el dissident i afirma la legitimitat que es duguin a terme concentracions per expressar el desacord amb resolucions judicials o la defensa apassionada de la independència de Catalunya com actuacions integradores de la normalitat democràtica». Afegeix que el tribunal, fins i tot, proclama que la desobediència civil, «entesa com a exteriorització pública de la dissidència i la reivindicada necessitat de canvi», té un paper valuós «encaminat a la reinterpretació del que majoritàriament s’ha considerat un bé comú». Aquest jurista precisa que els magistrats adverteixen que «ningú es pot arrogar el monopoli d’interpretar el que és legítim» i que aquestes accions, malgrat tenir l’empara constitucional, troben el «seu límit» en el Codi Penal.

Zegrí sosté que el Suprem el que expressa és que els actes pels quals són condemnats els dirigents independentistes «no són l’expressió lliures de les seves idees, sinó dels fets portats a cap», com demostra que han pogut participar en la campanya electoral. Sobre el dret de reunió pacífica i manifestació, aquest lletrat dedueix que «el tribunal també nega que assimili actes de protesta a actes delictius, expressant que la legitimitat del dret de reunió està fora de controvèrsia».

Actes de protesta i dret a pressionar

L’advocatMiguel Capuzté una opinió similar: «El Suprem no castiga per difondre opinions o doctrines contràries a l’actual estatus constitucional». Remarca que «el tribunal estableix que el dret de reunió o manifestació no és il·limitat i que no s’han criminalitzat actes de protesta, ja que cap dels ciutadans que van anar a les concentracions ha resultat acusat per això (...) El que no es pot permetre és que s’utilitzi una multitud de persones convocades per obstaculitzar» un registre, com el de la Conselleria d’Economia el 20 de setembre del 2017.

Notícies relacionades

Sentència del procés: Tensió al carrer contra una sentència dura

La sentència del procés de Catalunya en 10 claus | Resum

L’advocat Andrés Maluenda assevera que la resposta del Suprem es basa que «el que pensa un ciutadà no és delictiu, entenent que el que s’han jutjat, i condemnat, són fets i no idees». El penalista es pregunta: «Si això és així, ¿per què cada vegada que veiem aquests dies actes clarament constitutius de desordres públics i/o danys, el ciutadà mitjà infereix que aquests podran ser perseguits per delictes més greus si el que es reclama o pel que es protesta té per objecte la independència d’una part del territori?».

«Els drets de manifestació i reunió, llibertat d’expressió i participació política es veuen clarament restringits i en perill a causa d’aquesta sentència, perquè el que fa és criminalitzar la capacitat de mobilització de la ciutadania i en aquest cas concret de representants polítics i socials», denuncia Ana Franquesa. «Es condemna a unes penes altíssimes de presó només pel fet de convocar manifestacions pacífiques. Això té un efecte, o pretén tenir-lo, dissuasiu. I criminalitza el dret a pressionar quan precisament és això en el que consisteix el dret de reunió i manifestació».