veredicte històric

La sentència del procés de Catalunya en 10 claus | Resum

El Tribunal Suprem descarta la rebel·lió, dona per acreditada la malversació i creu Trapero sobre el paper dels Mossos, alguns dels punts destacats de la resolució

La sentència del procés de Catalunya en 10 claus | Resum
12
Es llegeix en minuts
El Periódico

El Tribunal Suprem ha fet pública avui la sentència del judici del procés, que condemna els 12 líders independentistes a penes d’entre 10 mesos de multa i 13 anys de presó. [Seguiu les últimes notícies després de la sentència del procés en directe.]

A continuació, 10 claus de la resolució coneguda aquest matí:

1) El delicte més greu: sedició

El Tribunal Suprem ha condemnat per sedició, i no per rebel·lió, nou exdirigents catalans perquè creu que els fets que van tenir lloc aCatalunyala tardor del 2017 van ser insuficients per «imposar de fet l’efectiva independència territorial i la derogació de laConstitucióal territori català». «Dit amb altres paraules, és violència per aconseguir la secessió, no violència per crear un clima o un escenari en què es faci més viable una ulterior negociació», explica el tribunal presidit per Manuel Marchena.

La sentència afirma que n’hi va haver prou amb una decisió del Tribunal Constitucional per desposseir d’immediata executivitat els instruments jurídics que es pretenien fer efectius pels acusats». «I la conjura va ser definitivament avortada amb la mera exhibició d’unes pàgines del Butlletí Oficial de l’Estat que publicaven l’aplicació del 155 a la comunitat autònoma de Catalunya», apunta.

2) El ‘no’ a la rebel·lió

Els magistrats del Suprem descarten un delicte de rebel·lió perquè aquest exigeix posar en risc real la Constitució i no simplement «un mer somieig de l’autor o un artifici enganyós creat per mobilitzar uns ciutadans que van creure estar assistint a l’acte històric de fundació de la república catalana i, en realitat, havien sigut cridats com a part tàcticament essencial de la veritable finalitat dels autors». L’Estat comptava amb mitjans jurídics i materials suficients per «convertir en innocus els motins» convocats i els acusats ho sabien, prossegueixen els magistrats en la seva crítica. 

3) La malversació «supera àmpliament» els 250.000 euros 

La Sala Penal del Tribunal Suprem dona per acreditat que en l’execució del procés es van malversar diners públics en quantia que «supera àmpliament la quantitat de 250.000 euros» i va ser executada pel vicepresident Oriol Junqueras i els exconsellers Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, als quals condemna per aquest delicte com a instrumentalitzat per a la sedició. La sentència exposa que aquesta malversació «va ser executada pels qui tenien la condició d’autoritat» per aconseguir la celebració d’un referèndum il·legal «respecte del qual no tenien absolutament cap competència i que, amb l’embolcall constituent amb què va ser presentat, implicava una conculcació flagrant de la Constitució i del mateix Estatut d’Autonomia català». «Tots ells havien sigut personalment advertits i reiteradament requerits per part del Tribunal Constitucional, en la seva doble condició de titulars dels seus Departaments i membres del Govern, de la seva obligació d’abstenir-se de qualsevol acte tendent a la seva preparació i celebració», exposa la Sala.

Recorda que també havien sigut advertits de «la seva obligació d’impedir-ho i de l’existència de responsabilitats penals en cas d’inobservança», requisits aquests que encaixen amb la definició del tipus penal de malversació. Se’ls atribueix com un sol delicte «atesa la unitat d’acció que determina la comuna i inequívoca finalitat i estricta motivació de les despeses il·lícitament utilitzades».

4) No hi ha malversació de Vila, Mundó i Borràs; sí desobediència

El Suprem ha descartat el delicte de malversació en el cas dels exconsellers Santi Vila, Meritxell Borràs i Carles Mundó perquè van donar «ordres específiques» per no desviar fons dels seus departaments per realitzar el referèndum de l’1 d’octubre. «I aquesta és la diferència respecte als altres membres del Govern que sí que seran condemnats per aquest delicte», conclou el tribunal, que remarca que altres consellers, en canvi, sí que van executar «actes concrets de dispendi econòmic, que no era una cap altra cosa que la genuïna expressió de la seva deslleialtat». El TS condemna els tres exconsellers citats a una multa de 60.000 euros per desobediència perquè van firmar el decret de convocatòria del referèndum i van ignorar els requeriments del Tribunal Constitucional sobre les conseqüències penals que això comportava.

5) L’1-O va ser «un aixecament tumultuari»

El TS afirma que l’1-O no va ser només una manifestació o un acte massiu de protesta ciutadana, la qual cosa no hauria sigut delicte, sinó que va ser «un aixecament tumultuari» encoratjat pels condemnats per intentar convertir en «paper mullat» decisions judicials. Segons els magistrats, les actuacions dels dies 20 de setembre (davant de la Conselleria d’Economia) i 1 d’octubre del 2017 «van estar lluny d’una pacífica i legítima manifestació de protesta».

En el primer dels casos, l’«hostilitat desplegada» va impedir als funcionaris complir amb normalitat l’ordre judicial del registre, ocasionant-los «por real»; mentre que el dia del referèndum es va registrar un «ús de prou força per neutralitzar» els agents que legítimament intentaven impedir la votació, en compliment també d’un mandat judicial.

Els magistrats deixen clar que res s’ha de retreure a «protestes multitudinàries o manifestacions amb lemes durs i combatius» i asseguren que el dret a la protesta i la dissidència empara també crítiques «descarnades, pujades de to, agres i desqualificadores», però «el que no pot tolerar» cap Constitució en un Estat de dret, afegeixen, és supeditar l’acatament d’una decisió judicial a la voluntat d’«una, deu, mil, milers o milions de persones». «Sobretot quan hi ha un altre grup igual de nombrós de ciutadans que confien en aquesta decisió, la respecten i, fins i tot, la comparteixen, i volen confiar que també ells seran protegits per l’Estat de dret», es recorda en la sentència.

6) El TS els acusa d’enganyar «il·lusionats ciutadans»

El Suprem afirma que tots els condemnats pel procés eren conscients de la inviabilitat del projecte independentista i van oferir als «il·lusionats ciutadans» un suposat «dret a decidir» que no era res més que «un esquer» i un «artifici enganyós» per mobilitzar-los i pressionar l’Estat. La sentència carrega amb duresa contra els líders polítics i associatius per la seva utilització de la ciutadania, dinsd’una «estratègica fórmula de pressió política» que pretenien exercir sobre el Govern per negociar una consulta popular.

Segons els magistrats, els acusats sabien «que la ruptura amb l’Estat exigeix una mica més que l’obstinada repetició de consignes dirigides a una part de la ciutadania que confia ingènuament en el lideratge dels seus representants polítics i en la seva capacitat per conduir-los a un nou Estat que només existeix en l’imaginari dels seus promotors». «Els il·lusionats ciutadans que creien que un resultat positiu de l’anomenat referèndum d’autodeterminació conduiria a l’anhelat horitzó d’una república sobirana, desconeixien que el ‘dret a decidir’ havia canviat i s’havia convertit en un atípic ‘dret a pressionar’», continua la sentència.

7) El paper dels Jordis

Jordi Sànchez i Jordi Cuixart han sigut condemnats per un delicte de sedició per la «contribució necessària» de les entitats sobiranistes al procés. La sala penal del Suprem descarta condemnar per rebel·lió els Jordis, per als quals la fiscalia demanava 17 anys de presó, però els atribueix un paper «decisiu» en la sedició orquestrada pel Govern, amb la seva «indiscutida capacitat de lideratge i estret contacte amb els dirigents polítics nacionalistes»

En el cas de Sànchez, el tribunal considera que la seva actuació com a líder de l’ANC «va ser absolutament necessària per a l’execució dels plans sediciosos» i «no es va limitar al lideratge» de les mobilitzacions multitudinàries davant de la conselleria d’Economia i a les portes del TSJC. El recolzament actiu de l’entitat que presidia als plans del Govern, almenys des del maig del 2015, en què va començar a presidir l’ANC, «ha quedat absolutament acreditat», diu la sentència.

Sobre Jordi Cuixart, el tribunal entén que en la seva actuació es va produir un «progressiu in crescendo» que el va portar a «fer el salt des de les crides a la protesta, a les manifestacions, a la mobilització legítima –tot això sense cap rellevància penal– a empènyer la ciutadania simpatitzant amb el moviment secessionista a la resistència activa i a l’oposició per vies de fet al compliment d’ordres judicials» que prohibien l’1-O. Per a la sala, l’«actuació ulterior» de Cuixart demostra que algunes proclames que podrien considerar-se «fruit de l’enardiment d’uns discursos encesos i d’una retòrica apassionada» no eren «pur simbolisme o metàfores», sinó que cridava a oposar-se a l’execució dels mandats judicials.

8) Forcadell, responsable de la «creació d’una legalitat paral·lela»

Segons el TS, Carme Forcadell «va fer possible, des de la seva privilegiada posició de presidenta del Parlament, la creació d’una legalitat paral·lel sense validesa», però que va servir «de recolzament a l’estratègia independentista», perquè va permetre entrar en el debat parlamentari la discussió i votació de les lleis de desconnexió en el ple del 6 i 7 de setembre del 2017. Segons els magistrats, la seva actuació «va determinar una encadenada successió de recursos i impugnacions del Govern de l’Estat davant del Tribunal Constitucional (TC)» que suspenien immediatament aquestes iniciatives. No obstant, afirmen que aquestes advertències «van ser «altivament desateses» per Forcadell, que «va desatendre, una vegada i una altra, els requeriments rebuts» del TC, però també del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona.

«Va arribar a entorpir greument l’acompliment de l’autoritat pública que es residencia en els tribunals de justícia, els mandats dels quals van ser clarament burlats», sustenta la resolució, en la qual s’exposa una condemna d’11 anys i mig de presó i el mateix període d’inhabilitació per un delicte de sedició. El tribunal justifica aquesta condemna argumentant que Forcadell va tenir un paper «decisiu en la direcció d’un procés de creació normativa» que, malgrat la seva «més que evident insuficiència jurídica», va servir d’«il·lusòria referència per a una ciutadania que anava a ser mobilitzada com a instrument de pressió al Govern de l’Estat».

La sentència també atribueix a l’expresidenta de la Cambra catalana haver «encoratjat, organitzat i protagonitzat actuacions multitudinàries que van entorpir la tasca judicial», unes mobilitzacions que «van generar importants enfrontaments entre els ciutadans i els membres dels cossos i forces de Seguretat de l’Estat» sota la consigna «en defensa de les nostres institucions».

9) El procés va començar amb l’aprovació de les lleis de desconnexió 

El Suprem comença el seu relat de fets provats a partir del setembre del 2017 quan el Parlament presidit llavors per Carme Forcadell, condemnada a 11 anys i mig de presó pel delicte de sedició, van aprovar les conegudes lleis de desconnexió de Catalunya amb l’Estat espanyol. Els set magistrats que han integrat el tribunal han descartat incloure en els fets provats tot l’ocorregut anteriorment des del 2012 fins a la tardor del 2017, que les acusacions van posar en relleu en aquest procediment. D’aquesta manera, no es reflecteixen les anotacions a l’agenda Moleskine que es va trobar al domicili de Josep Maria Jové, el que va ser la mà dreta de l’exvicepresident de la Generalitat Oriol Junqueras, sobre reunions en què haurien participat els acusats o el ‘Llibre blanc de la transició nacional’, que va ser presentat el 2014 per l’expresident català Artur Mas.

Així, la sentència arrenca ressenyant que el 8 de setembre del 2017, el Diari Oficial de la Generalitat va publicar les lleis aprovades els dies anteriors de transitorietat jurídica i fundacional de la República, que es presentava com la norma suprema de l’ordenament jurídic català, fins que va ser aprovada la Constitució de la nova República, i la relativa a la convocatòria del referèndum d’autodeterminació. 

10) La DUI va ser «simbòlica»

La declaració unilateral d’independència (DUI) que el Parlament va aprovar el 27 d’octubre del 2017 va ser «simbòlica i ineficaç», segons el Tribunal Suprem, que creu que els líders del procés eren conscients que el seu propòsit independentista no era més que «una quimera».

El Suprem recorda en la seva sentència que la DUI que el Parlament va aprovar el 27-S, una declaració que «no va arribar a tenir cap concreció pràctica», ja que aquell mateix dia el Senat va aprovar l’activació de l’article 155 de la Constitució, amb la qual cosa el Govern va ser cessat, dissolta la Cambra i convocades eleccions generals. Per a la sala, «aquesta simbòlica i ineficaç declaració d’independència» del 27-S va ser «el desenllaç d’un procés de tramitació legislativa que es va desenvolupar en oberta i contumaç oposició a tots els requeriments formulats pel Tribunal Constitucional, que, una vegada i una altra, va advertir, mitjançant notificacions personals dirigides als acusats, de la il·legalitat de les iniciatives que estaven promovent».

11) El Suprem creu Trapero sobre els Mossos

El Suprem dona total credibilitat a la versió que van aportar els comandaments dels Mossos d’Esquadra, incloent-hi el major Josep Lluís Trapero, durant el judici del procés quan van explicar que havien advertit fins a dues ocasions al Govern de Carles Puigdemont del risc de xocs violents durant el referèndum de l’1-O. «El 28 de setembre del 2017, els màxims responsables policials del Cos de Mossos d’Esquadra, a instància pròpia, es van reunir amb el president de la Generalitat, el seu vicepresident, l’acusat Oriol Junqueras i el conseller d’Interior, Joaquim Forn. L’esmentada reunió tenia com a finalitat posar de manifest el problema de seguretat ciutadana que es podria plantejar l’1 d’octubre, a causa de la gran quantitat de col·lectius mobilitzats en aquelles dates. Van proposar expressament la suspensió de la votació del dia 1 d’octubre», explica el tribunal en la seva sentència.

Les advertències dels comandaments policials «van ser gràficament descrites pel senyor Trapero en el judici oral, quan parlava de la topada de pocs milers de funcionaris policials amb dos milions de ciutadans, xifra que llavors es preveia com de possible concurrència, tots ells disposats a no desistir del seu il·lusionat afany a construir una inviable república independent», remarca la sentència.

12) El compliment de les penes

Notícies relacionades

La sentència del Tribunal Suprem ha rebutjat la petició de la fiscalia perquè els condemnats hagin de complir la meitat de la pena per poder ser classificats en tercer grau penitenciari, la qual cosa implica sortir de la presó de dilluns a divendres durant el dia i també els caps de setmana complets. El TS argumenta que l’aplicació de l’article 36.2 del Codi Penal que esgrimeix la fiscalia no pot ser interpretada com un «mecanisme jurídic per evitar anticipadament decisions de l’administració penitenciària», sinó que serveix per preservar els béns jurídics violentats, i això està garantit per les penes d’inhabilitació. És a dir, que els condemnats no podran tornar a assumir responsabilitats públiques i no podran repetir els mateixos delictes. A més, recorda que la fiscalia pot recórrer en el seu moment classificacions en tercer grau que consideri prematures.

En definitiva, el Suprem rebutja anticipar-se a decisions de l’administració penitenciària. Creu que l’article 36.2 no està pensat per a això, i recorda que les hipotètiques classificacions en tercer grau poden ser recorregudes i poden ser objecte de revisió per part dels tribunals. En aquest sentit, conclou que la capacitat jurisdiccional per revisar decisions administratives en l’àmbit penitenciari que es considerin contràries a dret és «la millor garantia» que el compliment de les penes «s’ajustarà a un pronòstic individualitzat de compliment i progressió».