Iceta, de 'lampista' de la Moncloa a president del Senat

De 'lampista' a president del Senat. Després d’haver-se foguejat apagant focs a la Moncloa i encarant negociacions tan delicades com les del tripartit, de l’Estatut i de l’acord federalista amb el PSOE, Miquel Iceta no es va intimidar quan el 2014 li va tocar agafar el timó del PSC en ple sisme submarí. Astut i hàbil negociador, va diagnosticar que el pacient no estava per a revolucions i que en lloc de hardcore el que necessitava era un fil musical dels de consulta de dentista després de tant redoblament de tambors. Va aparcar el dret a decidir que tants maldecaps els havia donat i gràcies al seu ball al ritme de Queen (qui l’hi havia dir) va reflotar la nau en les eleccions catalanes del 27-S del 2015. Ara marcarà el ritme dels debats al Senat.

Després de 21 anys en el PSC, va saltar a la fama al convertir-se, el 1999, en el primer polític espanyol a sortir de l’armari. Aquell mateix any va ser precisament l’any en què va aterrar al Parlament, on és el degà dels diputats. Bregat després de gairebé quatre dècades en la política, coneix fil per randa tots els racons de la política catalana.

Notícies relacionades

Miquel Iceta serà el nou president del Senat

Sánchez acudirà dimecres a la sessió de control al Congrés per respondre per l’escàndol de Santos Cerdán

El partit l’ha seguit en la seva aposta inequívoca per Pedro Sánchez en el pols als crítics del PSOE, i sempre es va negar que els vots dels socialistes catalans servissin per fer presidentMariano Rajoy. També va defensar que es trenqués la disciplina de vot amb el 155 (aprovat sense el recolzament deJosé Montilla, únic senador del PSC) després d’haver intentat intervenir fins a l’últim moment per evitar la DUI i la suspensió de l’autogovern català.

L’únic motiu greu de discrepància interna en aquests dos anys ha sigut la seva decisió d’incloure l’anomenada llei de la claredat (el referèndum a la canadenca) en la ponència del congrés del PSC, com a alternativa en cas que fallés la reforma constitucional. Una capsa de Pandora que va tornar a obrir en l’última precampanya quan, en una entrevista a Berria, va comentar que, si el 65% dels catalans estiguessin a favor de la independència, la democràcia hauria de buscar una solució.