Guanya Yuste i celebra Laporta

Però sí que pot tractar d’igual a igual ¡i de quina manera! el Reial Madrid, que, per a milions d’espanyols, perdó, per a milions d’aficionats al futbol a Espanya, és la gran divinitat. Doncs bé, la gran divinitat porta dos nadapletes seguits, cosa que dona idea de la distància que, avui, hi ha entre l’equip blanc i el blaugrana.

És per això que la conquesta de la Lliga número 29 per part del Barça, la segona consecutiva, té un gran mèrit tot i que no s’hagi conquerit amb el futbol tan brillant i devastador mostrat la temporada passada. És igual, es pot arribar als 100 punts, cosa que és un bogeria, ningú ha marcat més gols i ningú n’ha encaixat menys. És una Lliga prodigiosa. Per això, com que, de moment, no ens podem comparar amb el PSG ni el Bayern de Munic, comparem-nos amb el Reial Madrid, com fan ells. Millor plantilla (les Lligues les guanyen els reserves i la regularitat), millor equip (no hi ha color), millor proposta (tot i que sigui menys brillant i lúcida que la de l’any passat, el Barça continua sent amo del millor i més vistós tiki-taka ) millor intenció (sempre surten a guanyar) i més espectacle.

Podríem parlar d’altres grans diferències. Per exemple i això sí que és brutal: el paper dels planters, l’enorme diferència entre la nursery de La Masia i el parvulari de La Fábrica. El planter del Barça treballa per a l’equip gran i la seva aportació és total i decisiva; la del Reial Madrid treballa per fer negoci, la prova és que Thiago Pitarch, Gonzalo, Manuel Ángel, César Palacios, Dani Yáñez, Diego Aguado... ja estan en venda una vegada recuperats els galàctics blancs.

La diferència entre el campió i el probable subcampió de Lliga quant a aportació a la selecció espanyola, una de les clares favorites per adjudicar-se el pròxim Mundial, és brutal i hauria de fer enrojolar tots els madridistes, els més espanyols de la terra. Davant la legió liderada per Lamine Yamal, Cubarsí, Fermín, Olmo, Ferran, Gavi... apareixen Huijsen i Carvajal, no, no, Carvajal, no i, potser, ni Huijsen.

Si volen, parlem del paper de les megaestrelles d’un conjunt i l’altre. Tothom coincideix, ¿oi?, que la gran estrella de la Lliga ha sigut Lamine Yamal. No hi ha dubte. O Pedri, tampoc hi ha dubte. O Cubarsí, ja ho veuen. O Fermín. O Joan Garcia, per descomptat. Res a veure, ¿oi?, amb el paperet de Vinícius Júnior, que va matar Xabi Alonso, ell solet, i es nega a renovar (de moment) i potser el venen per fer caixa i un nou equip. I ja no parlem, o sí, de Mbappé, que fa dos anys que és al Reial Madrid i, al marge de fer molts gols per al seu engreixament personal, no ha guanyat res de res. O el greu enfrontament entre Fede Valverde i Tchouaméni.

Un altre assumpte que fa riure, que fa morir de riure, diferències escandaloses entre el campió Barça i l’humiliat Reial Madrid (recordeu: dos nadapletes consecutius), és el paper dels seus entrenadors. Mentre el Barça té al capdavant del timó Hansi Flick, que renovarà després de baixar de l’autobús de la rua, el Reial Madrid acomiada Xabi Alonso, no sap gaire per què, ja que el va fitxar per tres temporades, i premia Álvaro Arbeloa, l’amic de Florentino Pérez, com si fos Zidane o Mourinho, el seu mestre. El ridícul aquí continua sent enorme i diferencial. I el capítol blanc encara no s’ha tancat, esperin, veurem qui ve.

Això sí, aquest Barça és un Barça on el seu president, Joan Laporta, sigui president, candidat o president electe fa el que li dona la gana. És més, malgrat prohibir-l’hi els estatuts (si no aquests mesos de diversió li comptarien com un any, en realitat, atès el seu desvergonyiment, ¡li haurien de comptar!), Laporta viatja amb l’equip, presideix els àpats oficials amb altres clubs, baixa al vestidor, es reuneix al bar Europa amb la seva directiva o al seu despatx i converteix el seu amic de l’ànima, Rafa Yuste, en un autèntic zero a l’esquerra, que, per complir el somni de la seva vida (ser el president número 42, o no, del FC Barcelona, per 142 dies), accepta ser el segon guardaespatlles de Laporta. Tothom sap que el primer és Enric Masip.

Notícies relacionades

La radiografia del campió

Dues Lligues i un amor infinit

I així, aquesta Lliga, fantàstica, és una Lliga guanyada per Yuste i celebrada per Laporta. Com ha de ser, ¡què caram! Tot això, és a dir, el trilerisme de Laporta en aquests mesos en què no podia exercir de president i ha actuat, no només com a president, sinó com a emperador blaugrana, també li importa un rave al soci.

PD. Per cert, diuen que, en una cel·la d’alta seguretat del Centre de Detenció Metropolità de Brooklyn (Nova York, EUA), s’ha sentit aquesta nit un "¡visca el Barça, carai!", de boca de l’expresident veneçolà Nicolás Maduro, que el 14 d’abril, quan l’Atlètic va eliminar el Barça de la Champions, va cridar: "¡Quina cagada!".