Anar al contingut

DES DE MADRID

L'incomprensible 21-D de Pedro Sánchez

El Consell de Ministres era evitable i innecessari, ha crespat més la situació i no produirà resultats positius, com van demostrar les declaracions d'Artadi

Torra, que assumeix sense embuts la suplència que exerceix, és el pitjor interlocutor possible, perquè no actua institucionalment i no té aptituds per exercir el seu càrrec

José Antonio Zarzalejos

L'incomprensible 21-D de Pedro Sánchez

El filòsof Daniel Innerarity acaba de publicar l’assaig 'Comprender la democracia' (editorial Gedisa). A la pàgina 34 de l’opuscle escriu: "Quan els ciutadans o electors estan desbordats i no aconsegueixen comprendre el que està en joc, llavors la llibertat d’opinió i decisió poden ser considerades un reconeixement formal irrealitzable". I afegeix: "Una opinió pública que no entengui la política i que no sigui capaç de jutjar-la pot ser fàcilment instrumentalitzada o enviar senyals equívocs al sistema polític. Aquesta confusió explica bona part dels comportaments polítics regressius: la simplificació populista, la inclinació al decisionisme autoritari o el consum passiu d’una política mediàticament escenificada".

L’acadèmic bilbaí no ha redactat aquesta reflexió pensant en la crisi catalana, però li va com a anell al dit i serveix com a eina dialèctica per retreure a Pedro Sánchez la inintel·ligibilitat de les seves decisions, comportaments i gestos durant les seves últimes 36 hores a Barcelona. El mateix fet que el 21-D s’hagi produït com a jornada conflictiva, a un any de les eleccions catalanes convocades a l’empara del 155, no té explicació. El Consell de Ministres a la ciutat comtal es va entendre en el seu moment com una fita en el progrés cap a una normalització de la situació a Catalunya, però mai com una "provocació" que exigís la "bunkerització" de la ciutat amb 9.000 efectius de tres cossos policials. O la reunió del Govern resultava balsàmica en el context català i espanyol, o s'havia d’haver ajornat o eludit.

Des que el juliol passat el president del Govern rebés Quim Torra a la Moncloa fins aquest divendres, els símptomes de deslleialtat per part del responsable vicari de la Generalitat han resultat inequívocs de la seva voluntat dinamitera cap a qualsevol consens o entesa. De tal manera que el president de la Generalitat –que assumeix sense embuts la suplència que exerceix– s’ha mostrat com el pitjor interlocutor de tots els possibles, tant perquè no actua amb el mínim sentit institucional com per les seves òbvies carències tècniques i intel·lectuals per exercir el seu càrrec.

El comunicat insòlit

Les seves apel·lacions que els CDR "pressionin" i la seva invocació a la via eslovena o les seves actituds desafiadores a la legalitat i el bon sentit, exigien a Sánchez el discurs que va pronunciar el passat dia 12 al Congrés dels Diputats i van haver de descartar la 'minicimera' de dijous a Pedralbes i l’insòlit comunicat conjunt entre el Govern d’Espanya i el de la Generalitat que compra el llenguatge de l’independentisme, incorre en una ambigüitat resistent a qualsevol interpretació jurídica coherent i omet la menció expressa a la Constitució, aquesta que l’Executiu va assegurar agafar en una mà mentre en l’altra exhibia la seva voluntat de diàleg.

La nota conjunta omet la menció expressa a la Constitució quan el Govern va assegurar que amb una mà l’agafaria i amb l’altra enarboraria el diàleg

El greu problema del president del Govern és la seva incongruència respecte a la crisi catalana, les seves batzegades, els seus trànsits fulminants de criteri. Ho són passar de considerar Torra com "el Le Pen de la política espanyola" (maig del 2018) a interlocutor vàlid; de mantenir que el català "menteix" i que l’independentisme utilitza "fal·làcies, il·lusions falses i trampes dialèctiques" (12 de desembre) a reunir-se amb el representant d’aquesta impostura i pactar els termes d’un text que amaga l’altra realitat que pesa com una llosa: la presumpció vivíssima que els polítics independentistes presos van poder cometre delictes de rebel·liósediciómalversació i desobediència pels quals seran jutjats immediatament pel Tribunal Suprem. Sí, hi ha un conflicte polític en el problema català; però també –i això és determinant– uns fets definitivament insurreccionals.

Totes aquestes circumstàncies i moltes altres de llarguíssim enunciat (la més important, l’obvietat que la política institucional a Catalunya està dirigida des de Waterloo per un escapat de la justícia) llancen una desoladora confusió sobre la intencionalitat real de les polítiques del president del Govern. És legítim preguntar-se si el que Sánchez pretén és driblar la conjuntura i obtenir el suport independentista als Pressupostos Generals de l’Estat i així concloure la legislatura, o si la seva intenció consisteix a avançar en un arranjament de fons de la crisi catalana. La primera pretensió és improbabilíssima, encara que Sánchez hagi comprat temps fins a la primavera per evitar així el 'superdiumenge' electoral del 26 de maig, que terroritza el PSOE; però la segona és impossible per falta de voluntat negociadora dels seus interlocutors i per la falta de recursos propis: Vuitanta-quatre diputats al Congrés, un desgast electoral que s’ha mostrat molt perillós per als socialistes a Andalusia i l’emergència d’una extrema dreta que ha pres impuls en l’afartament de la qüestió catalana com a causa sistèmica de la desestabilització de l’Estat.

Un bastió policial

Aquest 21-D, amb tot el que ha comportat, era evitable, ha resultat per complet innecessari, ha crespat encara més la situació i, a la fi, no produirà resultats positius. Un Consell de Ministres a contrapèl, precedit d’una surrealista escenificació bilateral a Pedralbes, i un comunicat conjunt insòlit i ambigu, han ofert l’oportunitat de mostrar a l’opinió pública catalana i de tot Espanya com la ciutat de Barcelona es convertia en un bastió policial per protegir la celebració d’un Consell de Ministres. Un despropòsit que Elsa Artadi es va encarregar de remarcar, venjativament, a primera hora de la tarda d’aquest divendres. Torno a Innerarity: "El ciutadà corrent viu avui la política com un excés de soroll que no l’orienta, però serveix per irritar-lo". I irritats, en fi, estan els uns i ho estan els altres.