La presó amable

Allò era un simulacre, però com tots els simulacres tenia vocació de realitat: així que s’ha d’imaginar que, igual que aquell grup de periodistes el 2008, el 2018 Oriol Junqueras haurà de traspassar la porta corpulenta, tota ferro i vidres robustos i marcada amb un burocràtic M19. Que després, per passadissos i escales i travessant l’esplanada central, serà conduït al mòdul d’ingressos, com va ser conduït aquell grup de periodistes. Que el faran passar per l’arc de seguretat, que li faran posar les seves coses a l’escàner i que serà escorcollat en una de les sales petites i fredes. I que faran això ell i tots els altres: Raül Romeva, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart primer, i ben aviat Joaquim Forn, Josep Rull i Jordi Turull. Venen els presos. Venen a Lledoners.

Llavors, l’octubre del 2008, les obres de la nova presó estaven tot just acabades i la Conselleria de Justícia va decidir ensenyar-la als periodistes abans de començar a omplir-la de presos. Ubicada al terme de Sant Joan de Vilatorrada, a prop de Manresa, Lledoners era publicitada com el símbol de la renovada política penitenciària de la Generalitat d’aleshores (la de José Montilla), que volia presons més modernes, més petites i més amables. Els qui havien visitat alguna vegada una presó van assenyalar el contrast. Allò no era la Model. Certament era una presó i la seva arquitectura era opressiva, com la de qualsevol altra, i malgrat que era nova i no hi havia reclusos de veritat, i tot era un simpàtic simulacre, s’intuïa que molt hauria de degenerar per transformar-se en un cinematogràfic forat de perdició.

Justícia no es va acontentar amb organitzar un 'tour' qualsevol i va proposar als periodistes que passessin la nit entre reixes. Al final s’hi van presentar mig centenar. Van complir els tràmits d’ingrés, van ser escorcollats, els van recollir les empremtes digitals, una foto, se’ls va fer un examen mèdic i van mantenir una xerrada amb el responsable d’educació. No només era un simulacre, sinó que a més era exprés: en unes hores es va fer el que en condicions normals es faria en tres dies. Durant l’ingrés, els periodistes van ser desposseïts de gairebé tot: documents d’identificació, telèfons, carteres, claus i articles de neteja. Les autoritats penitenciàries demostraven certa sensibilitat cultural al permetre passar els llibres.

Intèrfon a les cel·les

Notícies relacionades

Surten a llum els diners que Pedro Sánchez té al banc

Una carta redactada pel president

Si tot funciona igual que aleshores, als presos homes de l’independentisme català els conduiran a les seves cel·les, cubicles de 10 metres quadrats il·luminats per un llum no del tot somort i equipats amb un vàter, una prestatgeria, una dutxa privada, un intèrfon per a situacions d’emergència i fins i tot un mirall. Els tres últims detalls són indubtablement portadors de la política d’amabilitat penitenciària d’aquell 2008. Amb un intèrfon a la cel·la la meitat dels assassinats del gènere carcerari –cinematogràfic o literari– s’haurien evitat, i amb un mirall a mà potser s’hauria duplicat el nombre de suïcidis. Fora d’això, la cel·la és una cel·la: dura, freda, petita. Trista i opressiva, si no s’hi està d’amable 'tour'.

Junqueras, Rull, Turull, Forn, Romeva i els Jordis s’alimentaran de menjar de Lledoners –aquella nit eren verdures bullides, tomàquet rostit, truita de patates, pa i un flam– i rebran el corresponent necesser carcerari, una bossa negra marcada com a 'LOT 3. Reduït d’home' que conté: paper higiènic, desodorant, crema de dents, gel de bany, fulles i crema d’afaitar, coberts de plàstic, mocadors i preservatius. Va ser el que van rebre llavors aquells periodistes, els primers 50 hostes de la presó. Avui dia Lledoners acull 684 presos, malgrat que té llits per a 929. Atapeïts no hi deuen estar.