Anar al contingut

contracrònica

Turull li llegeix 'El gran Gatsby' a ses senyories

Amb la votació perduda per endavant, el presidenciable va treure del calaix un discurs vuitanter i autonomista que va descol·locar propis i adversaris, com Kaufman

Carles Cols

Turull li llegeix 'El gran Gatsby' a ses senyories

FERRAN NADEU

Aquesta era la x elevada n jornada històrica del Parlament de Catalunya. Els parlamentòlegs han perdut el compte. No ho ha sigut, ja sigui aclarit abans d'arribar a l'última línia, i això que la categoria del que és històric, des que a Edward Gibbon li va agafar al segle XVIII per establir un nou cànon sobre què és història o no, és un concepte molt ampli. Va ser capaç de dedicar-hi merescudíssimes pàgines de la seva obra culminant, 'Decadència i caiguda de l'imperi romà', a personatges i etapes fins aleshores marginats. Per exemple, al convuls any dels cinc emperadors, que començar després de la mort de Còmmode el 31 de desembre de l'any 192, i en què van arribar a governar, a vegades solapadament, Pèrtinax, Didi Julià, Pescenni Níger, Clodi Albí i Septimi Sever. També hi va haver un any dels quatre emperadors, el 69 dC, i, atenció amb el rècord, un any dels sis emperadors, el 238. Un bon Gibbon li aniria molt bé a aquesta dotzena legislatura de la Cambra catalana, la dels tres presidenciables ja, tots fallits, per treure-li suc al desconcertant discurs amb què Jordi Turull ha optat al càrrec, sense ànim d'ofendre el gremi xarcuter, un chopped de desenes d'aquells discursos que pronunciava Jordi Pujol des d'aquest mateix faristol quan la majoria absoluta convergent convertia els plens en un concert monòton.

L'expectació era de boli a punt sense caputxa, per veure què deia, però a mig discurs el públic estava com al metro, amb la mirada al mòbil

Vet aquí un parell d'apunts al natural, presos des de l'interior de la sala de plens, a un parell de metres de les filles de Turull i no pas més de quatre d'Artur Mas i dos expresidents de la Cambra catalana. Ells i elles, com la resta del públic, atenen amb expectació les primeres paraules del presidenciable. Ja se sap per endavant que no disposa de prou vots. Per a la CUP, Turull és com un plat de sopa per a Mafalda. Se sap que en menys de 24 hores l'espera un jutge que faria tremolar Dredd. Els bolígrafs, vaja, estan a punt sense caputxa per a la frase de titular. I, en canvi, no diu res. Pujoleja. Passats 15 minuts, amb el boli ja encaputxat, toca aixecar la vista i mirar al voltant. Vista orbital, per dir-ho modern. La majoria dels presents estan com al metro, amb la vista fixa a la pantalla del telèfon. Mas i les filles de Turull, també.

¿Què ha passat? ¿Per què aquest inesperat déjà vu vuitanter i noranter del que va ser la política catalana abans que l'independentisme demanés pas i donés peu a vibrants sessions de debat? Doncs que vingui Gibbon i ho aclareixi, però Turull, per exemple, no només no ha pronunciat la paraula independència en la seva intervenció, sinó que ni tan sols ha dit república. No semblava Turull.

En una ocasió, l'inclassificable còmic nord-americà Andy Kaufman, amb l'auditori ple a vessar per riure-li les gràcies, es va limitar a llegir de la primera a l'última pàgina El gran Gatsby. En el recomanable biopic The man on the moon es recrea amb encert aquell succés real. Doncs això ha fet el candidat, però no pas amb un exemplar de la novel·la de F. Scott Fitzgerald (la tarda hauria estat més profitosa), sinó amb un refregit d'aquells volums que sempre eren presents a la prestatgeria del despatx de qualsevol conseller o director general de fa anysParaules del president,  i que, ¡oh, sorpresa!, es venen a Amazon a més de 300 euros el lot.

Amb la presó potser a tocar, és comprensible que Turull no fos el d'altres legislatures. Només en les rèpliques va mostrar la cara més batalladora

Sí, és cert, pot ser que Turull reingressi a la presó en qüestió d'hores i, amb aquest horitzó, és comprensible que l'ànim no sigui el de ser el Turull d'altres ocasions, (el del verb esmolat, no el que acompanya Oriol Pujol als jutjats), però (i això només és una teoria incontrastable del que firma) per moments ha semblat que el discurs com a candidat no només no l'havia escrit ell mateix, sinó que ni tan sols l'havia llegit pacientment primer. El delataven les trabucades. Únicament en el torn de rèpliques es va entreveure una mica aquell diputat voraç d'altres legislatures. Poc.

La qüestió és que aquest 22 de març del 2018 no ha tingut l'aparença de data per recordar, no ha sigut un 1-O, un 3-O, un 27-O, un 21-D, dates de formatget del trivial indepe. No ha sigut, com s'anticipava en el primer paràgraf, una jornada històrica. Això sí, aquest és l'any dels tres presidenciables. De moment, tres.

         

0 Comentaris
cargando