Eleccions catalanes: ¿Què es juguen els partits aquest 21-D?

Les diferents forces que concorren a aquestes eleccions van aquest dijous a totes després d'una campanya amb un president cessat pel Govern, a Bèlgica, i un altre cap de llista, a la presó. El xoc entre blocs, després d'una declaració unilateral d'independència (DUI) i l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i el complex horitzó per segellar pactes marquen aquest decisiu 21-D.

ERC: Tancar 36 anys de parèntesi

ERCLa llista d’Esquerra afronta avui un repte gegantí, com diria el seu empresonat líder Oriol Junqueras: convertir-se en la primera força que bat Convergència i les seves sigles posteriors des de l’any 1980, restituint d’aquesta manera la successió dinàstica de president d’ERC iniciada per Francesc Macià i finalitzada, el 1980, per Josep Tarradellas.

Obrint el zoom, l’alegria o el decaïment dels republicans aquesta nit dependrà, sobretot, del paper de l’independentisme. Una victòria de partit i una majoria absoluta sobiranista donarien pas a un Govern pilotat pels republicans que haurien de gestionar com avançar en la secessió sense donar noves armes a la justícia espanyola. S’obriria, segurament, una etapa en què ERC buscaria, novament, la negociació amb l’Estat.

Ha sigut una campanya especialment anòmala per a ERC. Dels 11 oradors (missatges gravats i vídeos en directe inclosos) que van intervenir en el míting final de Sant Vicenç dels Horts, set tenen processos oberts amb la justícia, començant pel líder que està a la presó. Una vuitena, Marta Rovira, està sent investigada. 

La presència d’aquests 11 oradors de dimarts expressa també el canvi obrat per la direcció del partit en la campanya. D’exposar Rovira com a cara gairebé única a envoltar-la dels exconsellers sortits d’Estremera i fins i tot dels diputats a Madrid Joan Tardà i Gabriel Rufián.

Amb tot, el gran canvi, el que li ha permès tancar campanya pujant en les enquestes, ha sigut desfer el camí iniciat pel mateix Junqueras d’ungir Rovira com a candidata real davant les escasses opcions que el líder surti de la presó. Només quan ERC ha encoratjat la il·lusió, com fa Junts per Catalunya amb Carles Puigdemont, que, si guanya, serà Junqueras el president, els sondejos els han bufat a favor. Pel que fa a la possible política de pactes, Esquerra no es mou oficialment del manual. Oferiment a la llista de Puigdemont, encara que aquests assegurin que no recolzaran cap altre president que no sigui el gironí. Els republicans es mostren confiats del suport postconvergent. El contrari significaria, no només noves eleccions, sinó prolongar la durada de l’aplicació de l’article 155. 

Junts per Catalunya: Tot a una carta

Junts per CatalunyaLa candidatura de Carles Puigdemont va planejar una campanya monotemàtica (votar el seu cap de llista és l’única garantia d’aconseguir que torni a exercir de president). En tot moment, ha aconseguit moure’s en aquest terreny i en el de la crítica despietada al que ha denominat constantment el «tripartit del 155»; és a dir, PP, Ciutadans i PSC. Les propostes programàtiques han quedat sempre en un segon pla perquè, segons expliquen, aquesta vegada hi ha més coses en joc: «Es tracta de Catalunya i de la dignitat».

En els primers dies, Junts per Catalunya va celebrar un ascens notable respecte a les expectatives de vot inicials, però després les xifres s’han quedat estancades i sempre per sota de les d’ERC. Això ha fet que el tram final de la carrera l’hagi dedicat, sempre de forma implícita, a mirar d’esgarrapar vots dels republicans amb un missatge repetit insistentment: qualsevol altra opció que no sigui la de Puigdemont –inclosa la d’Oriol Junqueras, per tant– és legitimar el 155, el «cop d’Estat» de Mariano Rajoy amb el qual s’ha cessat tot el Govern i s’ha dissolt el Parlament.

La campanya ha tingut, doncs, un únic protagonista indiscutible: les intervencions per videoconferència de Puigdemont des de Brussel·les, que s’ha dedicat a carregar durament contra els seus adversaris del bloc constitucionalista i que ha acabat també demanant concentrar tot el vot independentista en la seva llista. Una llista que ha qualificat com la més semblant a la candidatura única que JxCat va intentar sense èxit forjar novament amb Esquerra. L’expresident ha plantejat la votació d’avui com la «segona volta» de l’1-O.

La campanya de la llista sobiranista ha jugat a una sola carta, de manera que davant les urnes només li val una victòria. Una cosa difícil, veient les enquestes (hi ha triple empat entre ERC, Ciutadans i JxCat, asseguren els de Puigdemont). Si és ERC la que obté el triomf, i si fins i tot el partit taronja supera JxCat, s’aixecaran nuvolades internes.

El PDECat, que ha quedat absolutament apartat en la campanya, haurà de fer autocrítica i demanarà recuperar el seu espai. I Puigdemont haurà de decidir si, com han promès, es nega a fer Junqueras o Marta Rovira president o presidenta, perquè seria legitimar el 155. 

Ciutadans: Rere la victòria en vots i escons

CiutadansVan treure tres diputats el 2010, els van triplicar el 2012, es van disparar fins a 25 el 2015 i ara aspiren a superar la barrera dels 30 escons amb «més d’un milió de vots» que els converteixin en vencedors «després de 40 anys dels nacionalistes al Govern». Ciutadans té les expectatives tan altes per avui que el seu equip de campanya ha preparat un gran dispositiu per a aquesta nit: seguiran la jornada a l’interior de l’Hotel Catalonia Plaza de la plaça d’Espanya de Barcelona, però col·locaran un escenari a l’avinguda de Maria Cristina per valorar els resultats. 

Perquè per molt que el seu cap de cartell, Inés Arrimadas, hagi demanat «prudència» davant els bons guarismes que els vaticinen les enquestes, a la cúpula taronja s’ha respirat aquests dies un apreciable optimisme. Hi ha ajudat també l’acollida que han viscut en els seus actes electorals. No havien tingut mai tanta afluència als seus mítings i, sobretot, mai havien reunit un públic tan transversal, des de joves que votaran per primera vegada fins a més grans de 70 anys, des de gent que no ha parlat mai català fins a catalanoparlants de bressol.

Refermar els que van apostar per ells fa dos anys, seguir pescant en el calador del PPC, percudir sense descans contra el PSC per esgarrapar-li vots i mobilitzar els abstencionistes habituals són les quatre rodes amb què ha circulat la caravana taronja, propulsada per la polarització que han reflectit els sondejos: o ells o ERC, cosa que els ha servit per redoblar les crides a concentrar el vot constitucionalista.

«Guanyar no és una utopia», ha reiterat Arrimadas dia rere dia. Una altra cosa seria governar. Si no hi ha majoria absoluta independentista, la candidata de Ciutadans tindria moltes opcions de ser presidenta en el cas que la suma C’s-PSC-PPC superés els 68 escons, però cap sondeig ha vaticinat aquesta possibilitat. Més probable és que els comuns tinguin la clau de l’Executiu, cosa que convertiria en missió impossible la presidència d’Arrimadas.

I això ho tenen molt en compte a la cúpula taronja, encara que confien que una victòria en vots i escons ajudaria Ciutadans a poder redoblar la pressió i evitar sigui com sigui «quatre anys més del malson del procés». 

PSC: La revàlida del candidat

PSC«Si vols resultats diferents, fes coses diferents». Aquesta màxima és la que Miquel Iceta ha seguit de cara a uns comicis convertits en la seva revàlida. Després de salvar, a cop de ball, els mobles el 27-S del 2015, el candidat socialista busca que, com assenyalen totes les enquestes, el PSC millori nota en vots i escons per primera vegada des del 1999. Abandonats definitivament els flirtejos amb el dret a decidir i fermament instal·lat en l’antiindependentisme, ha dissenyat un ambiciós pla per recuperar antics votants i pescar nous suports en territoris que abans semblaven vedats. 

La campanya ha gravitat sobre la figura del candidat, que ha passat fins i tot per sobre de les sigles, i per la seva aposta per convertir el PSC en el nou pal de paller del «catalanisme moderat». Per ocupar aquest espai, que va sustentar l’hegemonia de CiU abans de començar la via independentista, no ha dubtat a aliar-se amb Units per Avançar, els hereus d’Unió. Una jugada amb què no solament busca els 100.000 vots que van quedar orfes d’escons el 27-S del 2015, sinó també seduir els convergents del peix al cove que s’han espantat amb el que han vist els dos últims anys i, en especial, els dos últims mesos. 

Ramon Espadaler, cap de llista d’Unió el 2015, ocupa aquesta vegada el número tres de la llista socialista, que Iceta havia ofert a Josep Borrell. L’exministre va rebutjar un lloc a la candidatura, però va acceptar implicar-se en la campanya. I de fet ha sigut el gran agitador del tram final. Amb el seu discurs dur antiindependentista ha intentat convèncer els indecisos entre Ciutadans i el PSC amb intervencions polèmiques com la seva crida a «desinfectar les ferides abans de cosir-les». Haurem d’esperar fins aquesta nit per veure si la seva incidència ha sumat o restat.

En la tercera frontera, la que els socialistes comparteixen amb els comuns, és en la que menys han hagut de fer per recuperar terreny. Exorcitzat el fantasma del sorpasso podemista del 2015, més enllà del fitxatge de l’exeurodiputat morat Carlos Jiménez Villarejo, i la crida al vot útil de l’esquerra no independentista, el PSC n’ha tingut prou esperant el retorn dels desencantats amb el colauisme a causa de decisions com la ruptura del pacte a la ciutat de Barcelona. 

Catalunya en Comú-Podem: Rere el pacte inversemblant

Catalunya en Comú-PodemEls comuns arriben a les eleccions després d’una campanya que ha anat de menys a més, en part perquè no era fàcil anar a menys: la dinàmica de blocs entre independentistes i constitucionalistes no era un terreny propici per a Catalunya en Comú-Podem, que en el seu rebuig del 155 i de la declaració unilateral d’indepedencia (DUI) poden suscitar adhesions –això es veurà avui– però no enardeixen les masses.

Xavier Domènech ha demanat als Reis Mags, o a la loteria, o al tió, o a qui ell demani els regals, un obsequi molt difícil d’aconseguir: un pacte que es fonamenti en una fórmula en què figurin els comuns, el PSC i ERC, sense descartar la participació de la CUP.

Però el candidat, que aquestes setmanes ha parlat de la seva intenció de «recosir» la societat catalana, necessitaria el millor sastre del món per confeccionar un Executiu català en què coincideixin socialistes i republicans.

Si bé en campanya el seu discurs ric en matisos ha quedat una mica subjugat pels dos blocs, els comuns confien en dues coses: sumar 68 escons amb el PSC i ERC i que l'aritmètica compliqui altres aliances i atorgui una oportunitat a la que proposen.

No pocs sondejos han vaticinat a Domènech un resultat inferior als 11 escons que va aconseguir la llista de Lluís Rabell, Catalunya Sí que es Pot, el 2015. Un resultat que va ser considerat un desastre. Els comuns diuen ara que fins i tot quedant per sota de Rabell podrien ser decisius. Arribar a 15 escons seria vist com un triomf.

Rabell no va obtenir cap suport en campanya de la cara més visible de la galàxia comuna, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Aquesta vegada hi ha participat, sense donar una sensació d’implicar-s’hi a fons, almenys no els primers dies. En l’última setmana ha incrementat les seves aparicions, sempre al seu aire, a vegades avisant un parell d’hores abans d’un acte. CeC viurà el 21-D com l’última jornada d’una lliga de futbol en què un equip requereix diverses derrotes i victòries alienes per salvar-se. No és forassenyat que els números la posin on no vol: en un terreny en què sigui decisiva per apuntalar un Govern independentista o un de constitucionalista

PP: Temor al naufragi en el seu propi plebiscit

PPEls populars arriben a les urnes ocupant l’última posició en la carrera electoral, lloc que no han aconseguit remuntar tot i el desembarcament de la plana major del partit a Catalunya. Si perdessin el grup parlamentari, això es traduiria en una reprovació a l’aplicació del 155 per part del Govern. El cap de llista, Xavier García Albiol, va censurar, al travessar l’equador de la campanya, que seria un «autèntic descrèdit» quedar darrere de la CUP a l’hemicicle català, perquè això donaria «autoritat moral als independentistes» i evidenciaria una falta de suports a l’Executiu central, cosa que «no es poden permetre».

La retòrica dels conservadors no ha mutat en 15 dies de campanya. La seva estratègia ha sigut enarborar la seva actuació del PP al capdavant del Govern d’Espanya per frenar el procés i furgar en la inexperiència de Ciutadans a l’hora de gestionar administracions.

Pocs dards han llançat als del seu bloc, coneixedors que la seva única forma d’arribar al Govern és aliant-se amb els taronges i els socialistes. Això sí, s’han reivindicat com a «decisius» per forjar un possible pacte constitucionalista, conscients que, segons els pronòstics, les dues formacions necessitaran sumar els escons blaus per poder agafar el timó de la Generalitat.

Un dels seus grans temors és la pèrdua del seu únic escó a Lleida, Tarragona i Girona, províncies en què un suport a Ciutadans podria beneficiar ERC o la CUP arran de l’aplicació de la llei d’Hondt. El PP ha espremut aquesta idea amb una forta presència del president de l’Executiu central, Mariano Rajoy, que ha cridat a la mobilització dels indecisos i ha demanat confiança als que els van recolzar en les eleccions generals en tots els seus al·legats.

Els pitjors presagis electorals per als conservadors han fet aflorar el qüestionament intern de les seves pròpies maniobres. Alguns militants han posat en dubte si es van convocar eleccions amb massa urgència, si el seu principal candidat mobilitza o reclou l’electorat amb la seva agressivitat, i si el discurs centrat en el 155 és l’adequat per revertir la fuga de vots. Segons el CIS, es pronostica que un 45% de les paperetes blaves del 2015 podrien convertir-se avui en taronges.

CUP: Desobediència perpètua per desplegar la república

CUPEls anticapitalistes esperen revalidar en les eleccions d’avui, per a ells «il·legítimes», els 10 escons que van obtenir en els comicis del 2015 i que, sumats als de l’extinta candidatura de Junts pel Sí, van donar la majoria absoluta als independentistes al Parlament.

Però la situació de llavors era diferent. Fa dos anys, la CUP va rebre el suport de votants de tota la vida d’ERC que, veient-se traïts per la unió dels d’Oriol Junqueras amb Convergència, es van confiar a l’esquerra independentista radical. És molt possible que aquest 21-D aquests vots tornin a Esquerra. Els sondejos auguren a la CUP una pèrdua d’entre dos i cinc escons.

La candidatura anticapitalista és, ara per ara, l’única formació que defensa inequívocament la unilateralitat. És, de fet, la seva principal línia vermella, al davant dels «decrets de la dignitat» (polítiques socials, desprivatitzacions, nacionalitzacions de serveis bàsics i expropiacions de pisos buits a la banca, entre altres) que es proposen desplegar.

Però ni JxCat ni ERC inclouen als seus programes la via unilateral, i això és un fet que durant tota la campanya ha inquietat la CUP. El cap de llista, Carles Riera, va llançar repetides advertències durant aquesta campanya: «Només investirem a qui es comprometi amb la implementació de la república. No anirem al Parlament per recuperar les competències perdudes o a negociar el marc autonòmic».

Notícies relacionades

¿Què és una moció de censura i com funciona? Terminis i altres claus

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

La CUP només serà ara un partit frontissa si JxCat i ERC persisteixen en la desobediència a l’Estat. Si no és així, faran boicot no assistint als plens o mitjançant el vot de bloqueig. Perquè, per als de Riera, la república ja és un fet: es va votar l’1-O i va ser declarada el 27 d’octubre, i ara només falta començar a desplegar-la. Encara que això no serà fàcil. En aquesta campanya electoral, els anticapitalistes es van desmarcar per primera vegada de la revolució dels somriures al no descartar un «conflicte d’alta intensitat» amb l’Estat que potser durarà «anys». 

Les pulles als comuns i a Podem per no recolzar la independència han sigut una constant. Polèmiques van ser les declaracions de Riera a l’afirmar que el discurs d’Ada Colau és cada vegada «més idèntic» al d’Inés Arrimadas.  O les de Vidal Aragonés, número tres per Barcelona, qui va dir que "votar els comuns és reforçar el coscubielisme progre".