El laberint de l'independentisme

L’independentisme català ha entrat en trànsit. L’astuta carambola de Mariano Rajoy amb una convocatòria d’eleccions autonòmiques sense solució de continuïtat ha provocat un autèntic xoc multiorgànic en les files secessionistes. Ha sigut tan gran l’impacte emocional del cop que ni el deposat Govern ni els partits que el sustentaven en la intervinguda Generalitat i en el dissolt Parlament han sigut capaços en les 24 hores posteriors a l’espasme de modelar una resposta a l’altura de la destralada que va provenir divendres del palau de la Moncloa. El desconcert davant d’uns comicis imposats des de Madrid ha sumit el sobiranisme en un mar de dubtes en què s’haurà d’enfrontar contra rellotge a les seves pròpies contradiccions. En el seu primer missatge després de ser cessat com a president, Carles Puigdemont no va poder fer ahir res més que llançar una crida a la resistència pacífica, a l’espera de reorientar la brúixola que fins ara apuntava cap a Ítaca.

    

El cor i el cap parlen ara mateix idiomes diferents al PDECat, ERC i la CUP. La temptació de boicotejar el 21-D com a gest de desobediència a l’explosiu article 155 xoca amb les conseqüències que aquesta enrabiada comportaria. Però la necessitat de concórrer per defensar la causa per la qual han martellejat durant els últims cinc anys i esgarrapar el 2,2% dels vots que els van separar de la majoria absoluta el 2015 els obliga a conjuminar un altre pas endavant en el guió del procés, després d’haver rebutjat o cremat a velocitat vertiginosa les pantalles de la reforma constitucional, la consulta, el referèndum i la declaració unilateral d’independència (DUI).

    

Entre aquella espasa i aquella paret, tant republicans com postconvergents es decanten per presentar-se a les urnes de mala gana, segons fonts de les dues formacions. Entre altres motius, perquè no fer-ho comportaria deixar el camp del Parlament lliure a les forces contràries a la independència. És a dir, seria gairebé com donar per enterrat el repte secessionista. El debat que s’obrirà els pròxims dies no sembla tant si anar o no anar al 21-D, sinó si fer-ho una altra vegada junts però no remenats, i amb quin programa.

    

ERC no vol ni sentir a parlar d’una segona entrega de Junts pel Sí, però la idea podria rondar pel cap del seu fins ara cònjuge, el PDECat, davant la convulsió interna que ja només sotja per trobar el cap de cartell d’un partit encara en construcció. Amb Puigdemont i Artur Mas bastant fora de joc, els noms de Santi Vila, Neus Munté i Marta Pascal estaran sobre la taula, però l’aposta per qualsevol d’ells implicaria modular el diapasó independentista.

    

El calendari i les enquestes juguen a favor d’Oriol Junqueras, perquè el termini per formalitzar coalicions electorals acaba tot just d’aquí 10 dies, el 7 de novembre. Poc temps per forjar una nova aliança, amb òrgans de direcció i coordinació inclosos, com exigeix la llei electoral. Els sondejos li bufen a favor, però precisament aquesta expectativa de ser el pròxim inquilí del Palau de la Generalitat l’empeny a sortir del confortable segon pla en què s’ha resguardat en l’última legislatura i, d’alguna manera, liderar el nou horitzó secessionista.

ALTRES PLEBISCITÀRIES  

Més enllà de la concreció del programa electoral, els actors del sobiranisme primer s’han de posar d’acord sobre com fer-se seus uns comicis forçats des de la Moncloa. Abans d’enregistrar la «declaració institucional» (des de la delegació de la Generalitat a Girona) que va difondre TV-3, Puigdemont va contactar amb diversos membres del destituït Consell Executiu per sondejar opinions. Va sobrevolar la idea de convocar per al mateix 21-D unes eleccions «constituents», seguint la resolució de la DUI aprovada divendres, però finalment es va optar per donar-se un temps de reflexió per germinar una resposta més sòlida.

    

Enmig d’un clima de secretisme, sense donar públicament detalls dels seus plans per plantar cara al 155, Puigdemont es va limitar a fer una crida a «l’oposició democràtica» contra una destitució que no acata, va receptar «paciència, perseverança, perspectiva» i una «conducta cívica i pacífica» per «preservar-se de la repressió i les amenaces».

    

Tot i això, és probable que l’objectiu final, de cara a les seves hosts, sigui convertir els comicis del 21-D en un nou plebiscit sobre la independència, en què la consecució del 50% dels sufragis sigui el llistó a batre. El consens amb les seves entitats satèl·lit, l’ANC i Òmnium Cultural, tornarà a ser fonamental. També elles han reaccionat amb sorprenent contenció a la destralada contra l’autogovern. Després de la discreta mobilització de divendres, no tenen previst convocar nous actes i han apel·lat a «guardar energies».

    

De cara al 21-D, el PDECat i ERC han de temperar els ànims d’aquest magma sense risc de ser acusats de traïdors, i alguna hipòtesi en aquest sentit han començat a esbossar. Fonts sobiranistes admeten que una opció seria situar els Jordis, Sànchez i Cuixart, al capdavant de les candidatures postconvergent i republicana. Cada un en una. Legalment és possible, ja que estan en presó preventiva però no han sigut condemnats ni inhabilitats.

Notícies relacionades

Independència de Catalunya i article 155: últimes notícies en directe

Puigdemont no es dona per cessat i crida a "l'oposició democràtica" a l'article 155

    

De moment, els membres del Govern no accepten acatar el cessament ni delegar les funcions de la presidència de la Generalitat a la vicepresidenta del Govern central, Soraya Sáenz de Santamaría, publicada ahir al Boletín Oficial del Estado.