Una carta al ring

En un relat del qual es coneix l’apogeu per endavant la resta és pròleg, la part menor de la història. Un escalfament. En el ple d’ahir sobrevolava la sala la certesa que el millor passaria al final del matí, en la votació dels pressupostos, i el que va passar abans tenia un inevitable aire de tràmit: com si en un combat de boxa els espectadors sabessin en quin assalt caurà l’aspirant sobre la lona, i la resta de l’enfrontament els sobrés i en realitat només desitgessin que arribés l’instant definitiu, el triomf o la derrota. Una cosa així. El clímax de la jornada al Parlament estava escrit per endavant i el que es respirava abans era expectativa. Tots els camins conduïen a aquesta ciutat. A aquesta votació.

Cosa que no vol dir que fos un pròleg sense substància. Societat Civil Catalana demanaria més tard la dimissió de Raül Romeva per un episodi que tenia lloc justament en els prolegòmens, en temps de cal·listènia: al·ludint a la marxa antisobiranista, el conseller d’Afers Exteriors va deixar anar que els de Ciutadans se senten còmodes «envoltats de falangistes». Al sentir-ho, els de Ciutadans van muntar en còlera. El diputat taronja Fernando de Páramo va demanar la paraula per respondre, però Carme Forcadell l’hi va negar. Pugilisme oral, s’hauria de dir. Va passar el mateix quan va sortir el nom del nou director de TV-3: Andrea Levy, del PP, va criticar TV-3, va criticar Vicent Sanchis i va acusar el canal autonòmic de ser un «instrument» al servei de la independència. La consellera de Presidència, Neus Munté, va dir que per a nomenaments el d’Eladio Jareño, director de TVE, i va recordar el seu passat com a cap de premsa del PP català. Si fos boxa, seria aquell moment en què els púgils se saluden davant l’àrbitre amb un copet de guants, i tots dos descarreguen amb molta més força de la que requereix una amistosa salutació.

S’aproximava la votació dels pressupostos i es començava a parlar de pressupostos. L’ambient s’anava caldejant. Inés Arrimadas va dedicar un pòquer de flors negres als comptes: «nefastos», «injustos», «il·legals» i «irreals», en aquest ordre. El president Puigdemont els va descriure com uns pressupostos cridats a regnar en una mena de llimb, «els pressupostos –va dir– de la postautonomia i la preindependència» (però encara no els de la independència, com desitjava), i Jordi Turull va destacar amigablement que els comptes destinen «centenars de milions més a polítiques socials». Tot feia pensar que s’acabava la  cal·listènia, i sí: Forcadell va anunciar que s’anava a votar. S’acostava el clímax. L’assalt clau. El públic acariciava el final de l’espera. Llavors van pujar al ring els serveis jurídics. Portaven una carta que volien que tothom veiés.

Substància narrativa

Notícies relacionades

JxSí i la CUP no fan cas al 'TC català' i aproven els pressupostos amb la partida del referèndum

El jutge del Suprem apunta al PSOE després d’enviar Cerdán a la presó: «Persones jurídiques podrien haver-se lucrat de les adjudicacions»

El secretari general i el lletrat major van advertir que aprovar els pressupostos suposaria ignorar el TC. Era una informació important i Forcadell va donar 10 minuts als partits per reflexionar sobre la qüestió. Al tornar, com era d’esperar, la CUP fa saber que li importa un rave el Constitucional. Joan Coscubiela, de Catalunya Sí Que es Pot, es va lamentar: «És l’enèsima vegada que aquest Parlament imposa actes de desobediència», i Carlos Carrizosa, de Ciutadans, va dir que aprovar els pressupostos suposava travessar el Rubicó de la desobediència. Hi havia agitació als escons. Conclaves populars, conclaves socialistes. Era la fase del suspens. Santi Rodríguez, del PP, va exigir que es respectessin «els drets dels diputats», perquè els considerava vulnerats.

Els partits sobiranistes volien votar immediatament. Els altres, que s’analitzés la carta, que es convertís en informe: deien que que no es podia votar així. «És la votació més rellevant d’aquest Parlament des que va ser restablert el 1980», va dir Miquel Iceta, posant en paraules la solemnitat del moment. En realitat, aquest va ser l’apogeu. En la votació simplement es vota, és avorrit, no hi ha substància narrativa. El ring va quedar en silenci, ja havia passat el millor.