CITA AMB LES URNES

Guerrilla gràfica contra la propaganda

Els creadors de vídeos satírics preparen una contracampanya per noquejar la política tradicional

Dinamiten els consensos de la transició amb una crítica despietada a la imatge prefabricada dels candidats

3
Es llegeix en minuts
Iolanda Mármol
Iolanda Mármol

Periodista

ver +

La vella propaganda enllaunada dels partits polítics trontolla. Les eleccions del 26-J poden ser les últimes en què els quarters generals segueixin apostant per fórmules de comunicació electoral que van encunyar en la transició però han quedat obsoletes davant la irrupció d'una contracampanya que sorgeix des de baix, amb una irreverència que dinamita els consensos socials que han operat les últimes quatre dècades. Les banderoles i els mítings estan en retrocés davant una allau de nous formats carregats d'una sàtira mordaç que visibilitza les contradiccions dels candidats i arrenca rialles en un elector fastiguejat del llenguatge oficialista. Els continguts de SiberiaMongolia o 'United Unknown' que circulen per la xarxa es propaguen amb més rapidesa que qualsevol propaganda, però mesurar la seva influència en el vot segueix sent una tasca pendent.

El que tenen clar els creadors és que aquests formats, on el vídeo és protagonista, connecten amb la població perquè han sabut llegir el canvi de paradigma de la societat, i encara que admeten que la fractura generacional limita els seus continguts als menors de quaranta anys, opinen que ben aviat la guerrilla gràfica imposarà la seva hegemonia. De fet, des de United Unknown opinen que aquesta bretxa s'anirà tancant i que cada vegada gent de més edat consumeix els seus productes, amb gestos també a l'electorat gran, com l'emblemàtic clip de 'Ben-Hur' en què Pedro Sánchez i Pablo Iglesias s'enfronten en la carrera de quadrigues. En qualsevol cas, estan convençuts que el que es va començar a fer evident amb les campanyes que van recolzar Ada Colau Manuela Carmena el 2015 -ara recollides al llibre 'Y al final ganamos las elecciones'- marcarà la conversa política en la campanya del 26-J. 

“Fins i tot per a gent menys polititzada aquesta és una forma de generar emoció, d'oferir un relat que doni sentit a una nova realitat social, a través de la seducció de l'humor i del riure”, explica Antonio Girón, un dels creatius clau de la contracultura de la guerrilla madrilenya. Va estar impulsant la campanya de Carmena i per al 20-D va inaugurar Siberia, que va néixer després de detectar que el 15-M i el sorgiment dels nous partits no disposava d'un correlat potent que posés en qüestió la cultura de l''establishment'.

CONTRA L'EDULCORANT OFICIALISTA

Notícies relacionades

Comparteix aquesta visió un altre dels referents en la creació d'aquesta contracultura, el creador i director d'art a Mongolia, Fernando Rapa. “Els candidats, a l'afrontar una segona campanya, entren en una fase de descomposició i de mercaderia caduca a la nevera de l'escenari polític. El que estava dissenyat perquè duri ics temps s'ha allargat i se'ls complica mantenir el seu discurs per molt temps”, afirma, convençut de la necessitat de desmuntar aquesta imatge des de la sàtira i la “crítica despietada” amb una campanya que esmorteeixi l'edulcorant oficialista. Defensa les guerrilles com la defensa popular per contrarestar “la vitrina insuportable de missatges encreuats” i desemmascarar la propaganda dels partits. Segons ell, el principal potencial de la guerrilla és atacar la línia de flotació del culte a la personalitat dels candidats.

Els vídeos de Mariano Rajoy amb un sobre a la mà, Artur Mas fent equilibris entre dos tràilers de la CUP i ERC, o el duel a 'Ben-Hur' entre Pedro Sánchez Pablo Iglesias són alguns dels exemples d'una creativitat que fa envellir els mítings i les visites dels candidats al mercat. “El futur passa per aquí. És un humor efectiu que evidencia que la propaganda és insuportable i l'únic que han fet els vells partits és contractar un 'comunity manager'. No veuen que la bretxa generacional és descomunal. Partits com el PSOE moriran, només fa falta asseure's a esperar”, defensa Guillem Martínez, el periodista que va analitzar la cultura de la transició que durant dècades va dificultar la crítica contra determinats valors objecte de consens, entre ells, uns partits polítics que, ara, estan en la diana.