Les bases d'IU injecten il·lusió a un pacte de doble tall amb Podem
L'acord es pot tancar les pròximes hores perquè Garzón el presenti dissabte en el comitè polític
La coalició serà un èxit si mobilitza i fracassarà si la campanya és descoordinada o transmet mutació electoralista
La injecció d'optimisme pel suport de les bases d'IU a l'acord amb Podem esperona les negociacions, que estan molt avançades i es podrien tancar en qüestió d'hores. Els simpatitzants de la federació d'esquerres recolzen amb el 84,5% de vots que Alberto Garzón i Pablo Iglesias concorrin junts el 26-J, encara que la consulta s'ha fet a cegues, sense concretar els termes d'un acord que avança, però en què encara hi ha “posicions distants” en diversos aspectes. ¿Quines són les divergències? Els responsables del diàleg, Pablo Echenique (Podem) i Adolfo Barrena (IU), mantenen les discussions en secret i es neguen a revelar els detalls de fricció --previsiblement encaix en les llistes, marca electoral i repartiment econòmic-- però confirmen que no hi ha cap escull que faci perillar l'aliança.
Tampoc els queda gaire temps. Aquest dissabte Garzón exposarà el pacte davant el consell polític federal d'IU perquè la direcció el pugui votar. Si l'aliança no estigués configurada encara, es comunicarà el que s'hagi aconseguit consensuar, per més que sigui un principi d'acord.
Gaspar Llamazares vota en contra de l'aliança i esperona Garzón a demanar el número 3 per Madrid
L'optimisme no és compartit per altres dirigents, com el portaveu a Astúries, Gaspar Llamazares, que va votar en contra del pacte i considera que seria un “mal començament” que el candidat d'IU no concorregués com a número tres per Madrid. Aquest punt no està decidit, asseguren fonts coneixedores de la negociació, però Pablo Iglesias ja ha confirmat que Íñigo Errejón té blindat aquest lloc, de manera que Garzón haurà de triar entre anar de número cinc a la capital o concórrer com a u per la seva Màlaga natal i desplaçar, de rebot, l'errejonista Alberto Montero.
A la ja complexa aliança s'hi ha d'afegir un nou element a l'escenari: el líder socialista a València, Ximo Puig, reclama ara que les forces d'esquerra s'integrin en una candidatura per al Senat, cosa que encara fa més complexa una entesa que és una arma de doble tall, amb immenses possibilitats, però també riscos.
ELS AVANTATGES
La primera és el còmput aritmètic. Aplicant la llei D’Hondt, si el 26-J es repetissin els resultats del 20-D Podem obtindria 14 escons més. Aconseguirien tenir representació en part de les 27 províncies que reparteixen entre quatre i set escons, que ara s'emporten el PP, el PSOE i, en algun cas, Ciutadans.
Ximo Puig proposa una candidatura conjunta de l'esquerra valenciana al Senat
Però hi ha una altra suma menys tangible, la política. Resulta evident la potencial capacitat mobilitzadora d'unir la cultura política del 15-M, representada per Podem, amb l'esquerra tradicional i l'arrelament sindicalista d'IU, més els ‘nous nacionalismes’, d'En Comú Podem, En Marea o Compromís. Finalment, el clima de canvi. En una campanya de 'déjà vu' que l'electorat rep majoritàriament des de l'hostilitat, aquest pacte és l'únic nou.
ELS RISCOS
El perill evident és la gestió de la campanya. Les gires d'Iglesias i Garzón es faran per separat, cosa que requerirà un enorme esforç de coordinació. Els missatges contraposats, falta de sincronia bàsica i retard en el procés de presa de decisions són riscos potencials, encara més en organitzacions amb cultures polítiques completament diferents.
Notícies relacionadesEl pacte obliga, a més, Podem a una nova mutació ideològica. Va néixer de la hipòtesi nacional-popular, que renuncia a l'eix esquerra-dreta i distingeix entre privilegiats i classes oprimides. Aquest ADN es va completar amb una concepció plurinacional, a l'establir les aliances a Catalunya, Galícia i València. La rendibilitat en escons podria donar lloc a una nova criatura política allunyada del Podem original. I veurem si la hibridació es paga.
Finalment, menys visible però perjudicial si no es lliga bé, hi ha l'encaix de les llistes provincials amb candidats que poden heretar velles enemistats o disputes. Hi ha el risc que el tàndem Iglesias-Garzón resulti seductor, però a l'hora de ficar la papereta a l'urna l'elector es negui a votar un cap de llista perquè consideri que no representa aquest esperit i passi a engrandir la temible franja de l'abstenció.
L'antecedent catastròfic
En la memòria col·lectiva, el record d'un pacte catastròfic. El que va unir IU amb el PSOE el 2000 i que va tenir un fracàs tan gran que el candidat socialista, Joaquín Almunia, va dimitir la mateixa nit electoral. No era una coalició, sinó un pacte d'investidura, però hi ha punts significativament semblants al context en què ara Podem i IU miren de segellar la seva aliança. L'opinió pública també va aplaudir la iniciativa com una fórmula per mobilitzar els simpatitzants d'esquerres i expulsar el PP de la Moncloa, però José María Aznar va ampliar el seu suport i va obtenir la majoria absoluta: un milió de vots el PSOE i 800.000 d'IU van anar a parar a l'abstenció. Les campanyes, com ara, també van ser independents, amb dos actes conjunts. També van rebre la benedicció d'intel·lectuals i artistes. També es va apostar per reactivar el vot ideològic. No obstant, la unió entre Almunia i Francisco Frutos va ser d'exigua motivació per als abstencionistes i no va funcionar com a esperó mobilitzador del vot d'esquerres.
