Joana Ortega, de goma elàstica

El 9-N apostarà pel sí-sí, però no ho dirà fins al mateix dia quan hagi votat». Així de contundent es manifestava divendres un company seu de govern sobre la vicepresidenta Joana Ortega i la seva intenció de vot en la consulta alternativa de diumenge vinent. I és que això ella, aquesta setmana, no ho ha volgut revelar en primera persona. ¿Per què? Segons diuen els qui la coneixen bé i de fa temps, perquè no ha volgut provocar l’enuig d’una de les figures polítiques a qui sempre ha mostrat més lleialtat i a qui deu bona part de la seva carrera política: Josep Antoni Duran Lleida.

Però, finalment, Ortega (Barcelona, 1959) votarà i diuen que ho farà pel sí a l’estat independent, en un gest que vol posar també en valor altres lleialtats de la vicepresidenta, en aquest cas a la consulta que ella, com a responsable de Governació, ha coordinat, i al president Artur Mas. Entre Duran i la consulta. Entre Mas i Duran. «Això últim fa molt temps que dura i ella aguanta, allà al mig, amb l’un estirant per una banda i l’altre per l’altra, i la Joana que resisteix com la goma elàstica que no es trenca». Ho destaca un estret col·laborador seu que reconeix que aquesta condició de resistència sota una aparença de fragilitat la descriu en conjunt, personalment i políticament. 

Quan l’abril del 2011 Ortega va votar en la consulta sobiranista organitzada a Barcelona per tancar un cicle de consultes que van mobilitzar centenars de milers de catalans, Duran va dir l’endemà que la seva companya d’Unió havia votat no a la independència. ¿Sí? ¿Segur? I quan el líder socialcristià va ser interpel·lat per què ell i no la interessada parlava del sentit d’aquell vot, ell va contestar amb un «perquè em dóna la gana».

Els límits de la paciència

Ella, prudent, no va contestar. Una vegada més. No el va desautoritzar, sempre pacient, que diuen que és una de les seves grans qualitats. Amb tot, mesos després, en un dels recurrents capítols en què les declaracions de Duran posaven en dubte la coherència del relat de govern de Mas i de CiU, als passadissos del Parlament la premsa va poder escoltar de boca d’Ortega una frase reveladora: «La paciència té un límit. Fins i tot la meva». 

Però, contra tot pronòstic, ella va aguantant. Ho va fer també quan, al cap de poc d’estrenar-se com a número dos del Govern català va protagonitzar una polèmica sobre el seu currículum oficial, on es deia que era llicenciada en Psicologia quan encara li’n quedava alguna assignatura per poder tenir el títol. Va assumir els atacs i les burles («pot arribar a tenir molt mala llet però encaixa bé les crítiques», diu un assessor de Vicepresidència), i ara ja és llicenciada, després de treure’s les assignatures que li restaven per completar la carrera, a la Universitat Abat Oliba. 

Recentment, també ha superat una prova de salut molt dura que la va fer passar pel quiròfan en diverses ocasions. Primer li van haver d’extirpar la meitat de la tiroide. Després, al cap de dues setmanes, es va detectar que el mal persistia, i finalment es va sotmetre a un tractament intensiu per eradicar-lo que la va tenir set mesos fora de circulació. Va ser molt greu, però ara ja totes les proves diuen que ho ha superat, i d’allò la major part de la ciutadania no n’ha tingut cap més nova que, durant unes setmanes, una petita tireta que lluïa sense problemes a la base del coll. Durant mesos, les poques imatges que transcendien d’ella en mostraven la fragilitat física, enfundada en amplis fulards, però allò ja va passar. La goma elàstica que s’estira però no es trenca. Tampoc davant les crítiques. 

«És una vicepresidenta que no coordina l’acció de govern ni és portaveu del Govern», diuen des de CiU. Però ella d’això no n’ha fet mai casus belli i ha decidit centrar-se en el món local, en la consulta del 9-N i en la gestió de la funció pública, un front especialment delicat (el dels funcionaris) que no ha estat un foc noticiable per al Govern, i això en temps de retallades importants i de pagues extra que anaven desapareixent. «Aquest és un èxit que es pot apuntar», assumeix un adversari polític seu.

La mà que es deixa notar

Notícies relacionades

Cinc carrerons sense sortida de Sánchez

Gamarra assegura que "el toro de la llei ha clavat la banya als corruptes"

Però ella no el reivindica, i va fent, la major part del temps en harmonia amb propis i estranys en una convulsa arena política temps era temps descrita com a «oasi català». I ella, malgrat tot, ha mantingut i manté especials bones relacions amb polítics tan diversos com Miquel Iceta o Rocío Martínez-Sampere (PSC), Joan Herrera (ICV), Jordi Turull o Felip Puig (CDC), i Carina Mejías, de l’època al PP de l’avui diputada de Ciutadans. 

¿Que podria preparar-se millor els temes? Diuen que sí. ¿Que la major part del temps hi ha estat però no ho ha semblat? Potser també. Però diuen que la seva mà, més que veure’s, es deixa notar. L’esquerra sobretot, que és clau a l’hora de saltar obstacles. Ella s’ha especialitzat en això últim, i posa damunt la taula l’aprenentatge de l’experiència, via consell i suport incondicional al seu cap de l’Executiu, Artur Mas. La complicitat que els uneix en part hi és perquè comparteixen aquesta condició de resistents malgrat tot.