Sánchez insufla moral al socialisme català

Si hagués depès del PSC i el PSOE no tingués altres incendis per prevenir el 24-M, Pedro Sánchez hauria traslladat la seva residència a Catalunya aquests 15 dies de campanya per fer mítings a tort i a dret amb Miquel Iceta, Jaume Collboni i la resta d'alcaldables socialistes catalans. La direcció del PSC ha considerat des del primer dia el secretari general del PSOE com una espècie de talismà que, si bé no té el poder de reagrupar la copiosa diàspora de votants socialistes dels últims anys, almenys sí que atresora un cert feeling amb l'electorat més tradicional del partit, aquell que encara resisteix a l'èxode i que ahir el va aplaudir moltíssim en el míting central de campanya. Una influència a la qual s'encomana el PSC per protegir l'únic fortí que, fins i tot delmat, li pot proporcionar la seva alegria més gran diumenge: la trinxera metropolitana.

A aquesta reclutada i molt entregada afició va correspondre el líder del PSOE oferint-se com un company de viatge en el camí cap a una Espanya federal, i va garantir que el camí començarà aquest mateix 2015, donant per fet que serà president del Govern a finals d'any. L'hi va cridar l'auditori cada vegada que atiava a crits Mariano Rajoy, «el president del passat i del passiu». O amb cada referència a Catalunya, com quan va dir que sentia «vergonya» del ministre d'Educació, José Ignacio Wert, per la seva ofensiva contra el català a les aules.

Cos a cos

El cert és que en alguna cosa sí que es va assemblar Sánchez a Rajoy: a l'hora de treure pit per la història i el llegat de la seva sigla davant les marques de nou encuny, com Ciutadans i Podem, als quals va negar la legitimitat per «donar lliçons» al PSOE. «No som un partit fruit d'una torrentera», va proclamar, en un missatge molt semblant al que, 24 hores abans, va enviar Rajoy també des de Barcelona. Poc espai li havia dedicat el líder del PSOE a taronges i liles fins ara, però la ingent quantitat d'indecisos que apunten els sondejos l'ha empès al cos a cos.

Tot el míting buscava ser, en realitat, una injecció d'autoestima i de moral socialista en temps de mala collita. Al «res està escrit», Sánchez va seguir amb una crida a «concentrar el vot del canvi en l'únic partit que pot vèncer el PP». L'alcaldable barceloní, Jaume Collboni, va reforçar el missatge amb els seus habituals atacs a la gran amenaça del PSC a Barcelona: la coalició d'Ada Colau, a qui va recomanar «humilitat», i va exigir «respecte» pel treball dels socialistes durant 32 anys a la ciutat. Tampoc es va oblidar del dard diari a Xavier Trias, encara que en aquesta ocasió va ser de bastant menys intensitat.

«No som una capsa de sorpreses. La gent ja ens coneix. Per això no demanem un vot a cegues», va assenyalar Collboni implorant als indecisos que li garanteixin almenys la medalla de bronze diumenge. Una tercera plaça que no té ni de bon tros garantida si s'observa la demoscòpia, i per la qual l'alcaldable ha hagut de polir al llarg de la campanya la seva ambigüitat inicial sobre si facilitaria abans la investidura de Trias o de Colau. L'ombra del seu pacte pressupostari amb l'actual alcalde ha sigut munició per als seus rivals, i l'ha obligat a prometre que no votarà cap alcalde que no sigui ell.

Canvis de format

El format del míting va patir dues alteracions en els dies previs. La primera la va forçar el contratemps meteorològic: l'amenaça de pluja va obligar dilluns a canviar d'enclavament a la recerca d'un sostre. Del descobert parc de la Barceloneta, pla inicial, al Centre de Convencions Internacional de Barcelona. O, més ben dit, a una sala del complex on es van arremolinar unes 2.000 persones de mitjana d'edat bastant elevada per a un partit que aspira a reconnectar amb els joves. Qualsevol Palau Sant Jordi passat va ser millor.

La segona modificació amaga una lectura molt més política: al planter d'oradors, compost primer per Iceta, Sánchez i Collboni, s'hi van sumar les dues alcaldesses símbol del múscul metropolità del PSC, Núria Marín (l'Hospitalet) i Núria Parlon (Santa Coloma de Gramenet). Les seves majories semblen salvades segons les enquestes publicades en aquest diari la setmana passada.

Amb la seva experiència com a bagatge, Parlon i Marín van reivindicar el treball a peu de carrer com la principal empremta dels socialistes als ajuntaments. La regidora colomenca i número dos del PSC es va doctorar com a mitinguera i es ficar l'auditori a la butxaca a l'abominar del «pamflet higienitzant» contra els immigrants de l'alcalde de Badalona, el popular Xavier García Albiol. L'alcaldessa de l'Hospitalet va preferir exercir de poli dolent i va portar a col·lació la crisi interna del partit en forma d'obús contra els «exalcaldes i exconsellers del PSC que ara van darrere els candidats d'ERC per fer-se la foto».

Notícies relacionades

Illa tindrà una proposta de finançament abans de l’estiu i refreda una reunió amb Ayuso

La ‘causa general’ del jutge Peinado amb l’amenaçadels acaraments

Armar un dic de contenció metropolità del procés sobiranista quatre mesos abans del «plebiscit» del 27-S i retenir les dues capitals on avui governa, Tarragona i Lleida -els sondejos també li auguren aquestes alegries-, farien respirar alleujat el PSC, que veu com a quimèric el llistó de 2.115 regidors obtinguts el 2011.

No obstant, traient forces de flaquesa, el líder dels socialistes catalans porta 157 actes per intentar esgarrapar fins al vot més recòndit. Va ser significatiu que, en la seva única parada a Catalunya, Sánchez es reservés el matí d'ahir per donar suport al feu més debilitat del PSC, Girona, exemple dels arrasadors efectes que ha tingut, internament i institucionalment, per als socialistes la pulsió independentista. Conservar la segona posició a l'ajuntament, malgrat la patacada, seria tot un èxit.