«És simptomàtic que el sentit comú sigui revolucionari»

Conversa a la terrassa de La Fíbula, al carrer de Blai, amb Núria Abad (39 anys, professora d'anglès i amfitriona d'aquesta passejada electoral pel Poble-sec) i Ada Colau, candidata de Barcelona en Comú a l'alcaldia:

-¿Confia en els polítics?

-Núria Abad: No.

-Llavors no deu confiar en Ada Colau. És una política.-N. A.: Sí i no. La considero una política perquè es presenta a les eleccions, però és la primera vegada que es fica en política, no és com els que fa anys que hi són, establerts, rígids...

-¿Vostè es considera una política?

-Ada Colau: He fet política tota la meva vida. Política és ajuntar-se amb els altres per intentar transformar la realitat a millor, i això es pot fer des de molts espais. El problema ha sorgit quan una gent s'ha apoderat de les institucions creant un abisme entre la ciutadania i uns quants que gestionen els recursos públics.

L'activista ficada a la política institucional. La política que farà activisme des de les institucions. La Núria li va preparar a Colau una passejada pel Poble-sec molt de carrer: les rajoles que es mouen a la reformada avinguda del Paral·lel, arran d'unes obres polèmiques; el carrer de Blai, camp de batalles entre les terrasses i els veïns, hàbitat (encara) de petits i singulars comerços; el centre cívic El Sortidor, un exemple per a la Núria d'implicació, moltes vegades sense els recursos necessaris. I fins i tot tenint un caràcter tan local, la passejada, igual que la campanya de Colau, igual que el mateix 24-M, es va resistir a deixar-se encotillar en el que és purament municipal, ja que la conversa virava amb facilitat cap a la participació veïnal, la implicació ciutadana, els processos participatius... A la base del discurs de Colau.

Escala humana

¿Urbanisme? «No és moment de grans obres faraòniques, sinó d'urbanisme a escala humana. S'han de cosir les ferides de la ciutat, moltes petites obres, però sempre comptant amb la participació veïnal». ¿Seguretat ciutadana? «No es pot dir que Barcelona sigui una ciutat insegura. Una gran ciutat sempre té conflictes, però una ciutat desigual en té molts més. La primera mesura de seguretat és combatre la desigualtat, impulsar la participació i la cogestió cívica». ¿Dret a decidir? «La ciutadania ha de decidir les grans qüestions, sigui la relació amb l'Estat, siguin els pressupostos. Ja n'hi ha prou de tractar la ciutadania com si fos menor d'edat». ¿La gestió dels equipaments? «La millor gestió d'equipaments de barris que he vist és la cívica o comunitària: que les entitats i la gent del barri s'encarreguin dels equipaments, perquè d'aquesta manera tens molta gent que es pren el projecte com a propi. Una cosa és que hi hagi un responsable de la gestió, però després és el mateix barri el que fixa les prioritats».

Salvant les distàncies, el model de gestió de Barcelona que Colau li va explicar a la Núria és aquest: ciutadans implicats marcant el rumb i un gestor (l'alcaldessa) al timó.

A l'avinguda del Paral·lel:

-Núria Abad: Amb les bicicletes no hi ha reglament ni sancions. Sóc conductora, i em trobo bicis que circulen en contra direcció, que se salten semàfors en vermell, que et tallen, que no respecten per on van, i no els passa res. Igual que els conductors i els motoristes, els ciclistes haurien de passar un examen, fer unes pràctiques, treure's el carnet.

-Ada Colau: El problema és que els carrils bici s'han fet a mitges, que no es connecten entre ells.

Crida l'atenció que, per respondre a la Núria, Colau va usar en diverses ocasions una expressió habitual de Mariano Rajoy: «sentit comú». És de sentit comú que si no hi ha carrils per a ells els ciclistes es barrejaran amb el trànsit, o que «si s'escoltés la gent ens estalviaríem molts problemes», o que ningú vol «una Barcelona de parc temàtic, sense ànima». «S'ha intentat fer contra nosaltres una política de la por. Diuen que som una incògnita, que paralitzarem l'economia de la ciutat... En realitat el que plantegem és sentit comú, prioritzar els drets fonamentals, democràcia de debò, transparència, participació. És un símptoma d'aquests temps que vivim que defensar el sentit comú i l'evidència soni a revolucionari».

El «sentit comú» de Colau aplicat a la gestió del turisme és que «no pot deixar-se que els lobbies facin o desfacin d'esquena als veïns i veïnes». En termes pràctics, es plasma en una «moratòria de tot tipus d'allotjaments turístics», un cens, distribuir el creixement per altres barris que no estan sobreexplotats i destinar la taxa turística a «despesa social». És tan de sentit comú que el model s'assembla molt al dels altres alcaldables, fins i tot la conclusió: «Si, com succeeix en algunes zones de Ciutat Vella, acabes prenent-li l'ànima al barri perquè no hi ha veïns ni comerç de proximitat ni vida, poses en perill el mateix model. Els turistes no vénen a veure una Barcelona de mentida, volen veure una Barcelona de debò. Hi ha d'haver barreja i convivència entre turistes i veïns».

Barret mexicà

La Núria, amant confessa dels petits comerços, no pot estar-hi més d'acord. De fet, seria difícil trobar un barceloní, ciutadà corrent o candidat a l'alcaldia, que no hi estigui. Un altre assumpte és com aconseguir substituir els barrets mexicans per una botiga de roba infantil a la Sagrada Família.

El «sentit comú» de Colau en la lluita contra la desigualtat: «Barcelona ho té tot per garantir els drets. Aquí es mouen molts diners, però estan més mal repartits que mai. El que s'ha de fer és reorganitzar les prioritats per garantir els drets bàsics».

De tornada a la terrassa de Blai. Una pregunta comuna: ¿Quina seria la primera la decisió que prendria com a alcaldessa? La Núria fa cara que ella no serà alcaldessa mai. Colau admet que no fa tant hauria fet la mateixa expressió de la Núria. Aquesta és alhora la seva força i la seva debilitat.

Notícies relacionades

L'enquesta prohibida de Barcelona

Duran vincula Colau amb el règim de Veneçuela

I demà

13. Matadepera, (quasi) immune a la crisi