Reggaeton, la música que odien els adults

Oriol Rosell (Barcelona, 1972) explica que fa 10 anys va experimentar una mena de curtcircuit mental quan al Sónar, durant una actuació del grup de trap PXXR GVNG, va veure el raper Yung Beef llegir les lletres de les seves cançons al mòbil perquè no se les sabia. "Em vaig quedar de pedra. Al meu voltant, entre el públic, tots els senyors estaven indignadíssims i els nanos, en canvi, flipaven". Va ser, diu, un d’aquells moments en què es fa evident l’existència d’una ruptura. Una bretxa a càrrec de les anomenades músiques urbanes que en aquesta última dècada no ha fet més que créixer. L’incontenible auge del reggaeton ha situat la música popular al mig d’una topada entre generacions amb una visceralitat no es veia des dels temps del naixement del rock-and-roll: els pares l’odien amb fúria i els fills l’abracen amb un entusiasme despreocupat. Rosell analitza aquesta batalla sociocultural en el llibre Matar al papito (Libros Cúpula), un assaig de títol freudià que, com queda clar en el subtítol –Por qué no te gusta el reguetón (y a tus hijos, sí)–, s’adreça, sobretot, als adults interessats a entendre què ha passat en la música juvenil (i en el món) els últims 20 anys.

La joventut eterna

"Una de les qüestions que em van portar a escriure aquest llibre és que no recordo haver viscut cap època en què la música que escolten els joves provoqués en els seus pares una indignació tan gran com la que continua provocant el reggaeton avui en dia –assenyala Rosell, que a més de crític i divulgador cultural també exerceix com a productor musical i docent–. Vaig pensar que això no podia ser només per la música, que hi havia d’haver alguna cosa més". I hi és, i tant. Matar al papito apunta que les raons de l’odi adult al reggaeton –un gènere que fa més de 20 anys que domina les llistes– són múltiples i diverses i sovint tenen a veure més amb l’autopercepció que no pas amb la música en si mateixa.

En una de les seves tesis més suggeridores, Rosell recull el concepte de persemprisme, encunyat per l’assagista i acadèmic nord-americà Grafton Tanner, que al·ludeix a la dinàmica comercial centrada a mantenir amb vida productes culturals (cançons, pel·lícules, sèries, grups) que haurien de pertànyer al passat però que continuen estant disponibles. Una de les conseqüències d’aquest fenomen és que una persona de 50 anys pot sentir que l’imaginari cultural que va definir la seva identitat manté la vigència dècades després (i ell o ella, per tant, continua sent jove). "Els 90 s’han acabat, però tu pots continuar vivint als 90", sintetitza Rosell. Davant aquest miratge, el reggaeton imposa un paisatge musical i estètic diferent que sí que resulta que és hegemònic entre el jovent de veritat, i aquesta realitat és difícil d’assumir. "La popularitat del reggaeton és un recordatori de la teva pròpia obsolescència –deixa anar l’autor–. És el senyal que t’indica que el món ha continuat endavant mentre et masturbaves amb els teus fetitxes culturals i t’ha passat per sobre i ha creat un nou ordre en la música i en l’estètica. Aquest impacte crea un conflicte brutal i provoca unes reaccions molt bèsties".

Unes reaccions que a Espanya són més furibundes que en cap altra part del món. ¿Per què? "Primer de tot, perquè aquí les lletres s’entenen [rialles]. Però també, i em cauen moltes hòsties per dir-ho, perquè hi ha una mena de rancor postcolonial. Parlem d’una cultura hispanoamericana [el Panamà i Puerto Rico es disputen el títol de bressol del reggaeton] que ja no és exòtica i que en el marc global ens ha superat. A part de Julio Iglesias, ¿quin artista musical espanyol ha tingut una transcendència internacional com la que tenen Bad Bunny, J Balvin, Karol G o Daddy Yankee? Cap ni un. Potser, inconscientment, s’instal·la la idea que l’espanyol, com a colonitzador, ha d’estar per sobre del llatí, i resulta que després aquesta gent ens ha passat per sobre. I d’aquí en surt una aversió especial".

Sexe i diners

Rosell, que comença el llibre aclarint que ell mateix no és un fan del reggaeton, s’estima més traçar una suculenta genealogia de les músiques urbanes i analitzar des d’una perspectiva sociocultural el rebuig que susciten abans que erigir-se en defensor del gènere. De tota manera, no eludeix respondre a algunes de les principals acusacions que s’imputen a aquest estil. La més repetida, que és una música insubstancial amb unes lletres que exalten el luxe i el sexe banal i reprodueixen estereotips masclistes. "Els joves d’avui –assenyala l’autor– són els fills d’una era pornogràfica, en el sentit que tot és explícit, no hi ha negror, no hi ha espai per al misteri. Només cal sentir com parla dels seus rivals polítics Donald Trump. No hi ha cap mena de pudor, ni de límit, i això pol·lueix tota la cultura. Si, per lligar, el que fa la gent és mirar fotos al mòbil i si no els agrada passen a una altra, ¿com esperem que es plantegin després les relacions sexoafectives? D’altra banda, no veuen en el món que els envolta la possibilitat d’una alternativa i, si aquesta imaginació de l’alternativa no existeix, no se’ls pot demanar que articulin un pensament crític. En aquest sentit, en les músiques urbanes hi ha una rendició implícita, però és una rendició hedonista".

Notícies relacionades

Bárbara Rey: "Mil cops m’han tocat, però no m’han enfonsat"

Tenir més de dues mans

¿El reggaeton, doncs, no contribueix a reforçar l’estereotip de l’home i la dona llatins com a màquines del sexe sense més interessos que els diners i l’aparellament? "Segurament, sí –respon Rosell–, però s’ha de tenir en compte que els gèneres musicals tenen un ADN molt clar. En el cas del reggaeton, pels entorns d’on sorgeix, aquesta mena de discurs li és molt orgànic i acaba constituint part de la seva identitat. Si importes un grup de death metal, no és per cantar sobre horticultura, sinó per parlar de mutilació, violació i massacre, perquè això és part del que defineix el gènere. Amb el reggaeton passa el mateix. No fas reggaeton per explicar que llegeixes Proust a la biblioteca. I el públic tampoc vol això".

El que vol el públic del reggaeton, diu, és "una experiència epicúria", de ball, de festa, de comunitat. "La fisicitat és superimportant: tocar-se, suar, perrear... El consum que els nois i noies fan d’aquesta música és merament instrumental, per passar-ho bé, per desfogar-se, però no té més transcendència, perquè la música avui dia ha perdut la centralitat en la cultura juvenil. Hem d’entendre que l’espai que per als membres de la generació X o els primers millennials ocupava la música pop com a modeladora de la personalitat ara l’ocupen els influencers". Rosell es resisteix a jutjar si això és bo o dolent. "A mi em continua resultant molt estimulant no entendre les meves filles, perquè això és senyal que tenen una cultura pròpia. Que a mi em sembli millor o pitjor no té gens d’importància".