Ciutadana quasi exemplar

Notícies relacionades

La Lliga dels 50 euros

El progrés i l’espera

L’altre dia anava sense pressa i vaig decidir fer de ciutadana exemplar: agafar el Rodalies i deixar el cotxe a casa, tot i haver fet ja tots els passos (afortunada de poder fer-los) per transitar cap a les plaques solars i el cotxe elèctric. El resum és que a una li passen les ganes de ser ciutadana exemplar només de trepitjar l’andana. Confies que tanta gent esperant serà per a trens diferents del teu, però no. A plaça Catalunya ja van com sardines en llauna, i tota aquella gent vol pujar al mateix tren que tu. Cops de colze descarats per entrar-hi; ningú vol esperar el següent perquè –sospito, pels nervis dels qui semblen usuaris habituals– no passa aviat, o ves a saber per què. Són cinquanta minuts fins arribar a la destinació, en realitat és quasi el mateix que en cotxe, però una mica més denigrant: l’aire condicionat no dona per a tanta gent encabida que respira espais vitals aliens. Em fixo en les cares brillants del meu voltant. No n’hi ha ni una que sembli feliç. Jo dec fer la mateixa cara de fàstic, així que intento relaxar-me. Passejo la mirada entre el traç d’un grafit per poder veure el mar a través de la finestra. I, mentre ens acostem a una estació, un nen d’uns deu anys amb la samarreta del Barça s’esmuny entre les cames per arribar abans que un senyor gran a un seient que acaba de quedar lliure.

Em surt, és clar, amb irritació, advertir-li que s’hi hauria d’asseure el senyor gran. El nen em mira malament i fins i tot jo mateixa em dic: "però, per què t’hi fiques?" Baixo del tren amb mal cos. Això, cada dia, d’anada i tornada, perjudica el benestar de les persones. No calen estudis que ho certifiquin. Amb més trens ja faríem.