Del forrellat al «dinamitzador»

No és desenraonat imaginar que els Pujol Ferrusola muntessin aquest cap de setmana un training familiar per preparar la tàctica de la seva trobada contra la comissió del Parlament. És una hipòtesi raonable. Tu contestes això, però no gaire; tu calles, però no tant; tu no excitis gaire. Si va ser així, la consigna era, a la primera part -la del papa i la mama-,

tirar pilotes fora i defensar-se amb dents i ungles per mantenir la porteria a zero. A la segona, possessió extrema de la pilota per difuminar el rival, desconcertat pel canvi d'estratègia. Si parlem de bàsquet, marcador ajustat fins a l'últim quart jugant amb bases, per entrar a matar amb possessions llargues i un fitxatge inesperat a la zona, un as a la màniga, un pivot que tots creien que era com una mena de gigoló amb ulleres de sol i va resultar un aplicat, sistemàtic, pesat i digressiu conferenciant d'Esade.

Jordi Pujol Ferrusola ja va començar des de l'inici del matx amb la seva tàctica dilatòria. Per parlar del seu avi va arribar al detall sentimental i emotiu de les llargues excursions amb Florenci per Barcelona. Traduït: la connexió avi nét és la clau de la història. La compareixença del primogènit s'anunciava com un leña al mono, que té un Ferrari, i va acabar sent com una d'aquestes caminades antigues, un tour pel laberint d'Ariadna en què Pujol Ferrusola va divagar sobre cada una de les seves empreses i va fer gala de la seva afició per les coses vintage, amb una faena xulesca, agressiva a vegades, pausada, paquidèrmica. Un corró amb què s'intentava d'embolicar el partit, per part del «dinamitzador econòmic» que intentava, semblava, ser elegit empresari del mes o patriota emprenedor abans que ser vist com un aprofitat sense escrúpols. Potser el moment culminant de la vetllada va ser quan va dir, parlant dels cotxes vetustos: «Un moment, que miro quants en tinc». Vaja, com qualsevol col·leccionista d'estampes.

El que va passar és que va fallar alguna cosa a la primera part, els entremesos del vodevil. Els teloners (al final em van semblar una cosa així, Pujol i Ferrusola) no van seguir al peu de la lletra el guió establert a casa.

Si no, que l'hi diguin a l'advocat Cristóbal Martell, que es desfeia en gestos, comentaris guturals, i tisorades amb les mans (dirigits a la Ferrusola) cada vegada que Marta-Això-És-Una-Dona perdia els estreps i deia una cosa així com «Catalunya no s'ho mereix». L'excitació de l'abans primera dama li va fer exclamar que els seus fills anaven pel món amb una mà al davant i una al-

Notícies relacionades

Pujol júnior obre el seu joc

Ferrusola tira pilotes fora sobre la seva fortuna

tra al darrere, i que no tenien ni cinc, una cosa que xocava bastant (i sóc educat) amb l'opulència del dinamitzador. Ens vam assabentar que una deixa és com un paper amagat en una calaixera que diu: «Tinc aquests estalvis per a vosaltres en tal lloc». Vaja, com un joc de pistes.

Jordi Pujol va intentar mantenir-se hieràtic però tampoc va poder. Va poder més el menyspreu al Parlament («això no és seriós») i les ganes d'acabar aviat, i les piles del sonotone que es van fondre («misèries humanes»). Tots dos van abandonar junts el Parlament en un discret Seat AlterX minuts abans que el seu fill comencés la segona part. A la Ciutadella, una noia llegia Estimada Marta, de Martí i Pol. Un vers que diu: «L'ombra de l'ombra allargassa el secret molt més enllà del gest i el neguit». Al seu costat, un noi que anava per a actor memoritzava el monòleg de Macbeth: «Endavant i enganyem-nos fingint la innocència».