ELS ASPIRANTS
Eduardo Madina, l'eterna promesa
Leterna promesa_MEDIA_1 /
Pocs dirigents socialistes susciten judicis tan dispars com Eduardo Madina. Segons els seus crítics, té un comportament massa volàtil, no té el grau correcte de «simpatia» i s'arruga quan la conjuntura és difícil. Els seus defensors el veuen com la gran esperança del PSOE, l'únic que pot reflotar el partit, algú «diferent», amb un relat i una èpica. Posen com a exemple del seu caràcter el fet que Madina (Bilbao, 1976) forcés que en aquest congrés, per primera vegada en la història socialista, els gairebé 200.000 militants puguin votar de forma directa el secretari general.
Madina, que el 2002 va perdre una cama quan ETA va posar una bomba al seu cotxe, juga a tot o res. Si guanya, es dóna per assegurat que es presentarà a les primàries (encara que ell de moment tira pilotes fora davant d'aquesta pregunta); si perd, no intentarà un nou assalt. I fins ara, quan ha dit que no, ha estat no. Ningú al partit ha rebutjat tantes ofertes en els últims temps. Després de la derrota electoral en les eleccions generals del 2011, molts (inclosa la presidenta andalusa, Susana Díaz) el van considerar la persona que garantia la unitat al PSOE. Ell va contestar que ni havia preparat un projecte per a aquest repte ni tenia tampoc l'estat d'ànim adequat. I a partir d'aquí, noves propostes denegades: per ser portaveu al Congrés, per liderar els socialistes bascos, per convertir-se en cap de llista a les europees i per sumar-se al projecte de Carme Chacón, abans que el pèssim resultat dels últims comicis fes saltar pels aires tot el calendari orgànic del PSOE.
Després de concitar el suport de gairebé tothom ara fa un parell d'anys, Madina ha passat a tenir en contra la major part dels aparells territorials, excepte els d'Extremadura i Astúries, que no es troben entre les federacions més importants. Ell, mentrestant, no ha parat d'abocar-se a les bases en el transcurs d'aquesta campanya.
