La fugida circense de Luis Roldán

La foto de la fuga de Luis Roldán no porta la seva cara, sinó la d'Antoni Asunción. El 29 d'abril de 1994 a la tarda, el llavors ministre de l'Inte­rior entrava i sortia amb molta freqüència de la sala en què es reunia el comitè federal del PSOE buscant un despatx on poder parlar per telèfon amb tranquil·litat. Els mòbils no estaven generalitzats, ni la missatgeria ràpida. Però des de feia 48 hores Asunción era un home enganxat a un telèfon.

En una d'aquelles sortides, amb la cara trasmudada, ja no va tornar a entrar. Les notícies, els rumors, les sospites, les declaracions polítiques i les resolucions judicials es produïen amb més rapidesa que el pautat curs de les busques del rellotge. La realitat era més veloç que el temps, en un clar desafiament a les lleis de la física, i feia pudor de corrupció i sagnava els socialistes. Aquella tarda es va materialitzar un fet que ningú es volia creure: l'exdirector general de la Guàrdia Civil havia fugit. Aquell any la Benemèrita celebrava el 150è aniversari de la seva fundació.

«Agafa'l, agafa'l». De la boca de Felipe González només sortien aquestes dues paraules, o una. Des de primera hora del matí el ministre informava el president del Govern de la situació: tot estava controlat. Un miratge.

Dos dies abans, dimecres, la jutge Ana María Ferrer havia demanat la retirada del passaport a Luis Roldán i l'havia citat perquè comparegués al jutjat l'endemà. Però l'imputat no s'hi va presentar. Feia setmanes que en les converses polítiques no es descartava una maniobra de l'excap policial per eludir la justícia, de la qual devia sentir l'alè cada vegada més. Als passadissos del Congrés, cada dia d'aquella setmana, els periodistes que seguíem el pols dels esdeveniments li fèiem la mateixa pregunta una vegada i una altra a Asunción: «¿Què saben de l'exdirector general de la Guàrdia Civil? ¿On és?». I el ministre responia impassible que la policia el tenia controlat. I així havia estat, però ja no era veritat aquell divendres. Dijous havia esquivat la policia a Zamora.

Els socialistes havien tret el paraigua i van creure que podien reunir el seu màxim òrgan de direcció com si no passés res. Però no escampava. La lluita entre renovadors i guerristes era a mort. Els primers havien aconseguit el silenci aprovatori de Felipe per acabar amb els seguidors de l'exnúmero dos. «Ens estan renovant a l'alba», deia amb sarcasme un d'ells recordant la frase encunyada en els afusellaments de la guerra civil.

el problema, a més  d'aparcar les idees fundacionals del socialisme i d'aplicar receptes liberals a la crisi dels primers anys 90, era la corrupció. Els dirigents del PSOE i els mitjans de comunicació ja no fèiem, per inútil, previsions diàries; esperàvem a conèixer l'última filtració periodística o judicial. Cada dia un nou escàndol esquitxava un partit que havia guanyat tot just feia nou mesos les eleccions per la mínima. Filesa, els GAL, els atemptats d'ETA -que cada setmana comptabilitzava un nou assassinat de policia, guàrdia civil, militar o paisà-, Mariano Rubio i el seu favoritisme des del Banc d'Espanya amb el seu amic Manuel de la Concha en la presidència de la Borsa, Narcís Serra i les seves escoltes il·legals (in­cloent-hi el Rei) del CESID, el president de Renfe Julián García Valverde i les comissions de l'AVE, la directora del BOE, Carmen Salanueva, i la de la Creu Roja, Carmen Mestre, forçades a dimitir per gestions dubtoses, com els ministres Javier Gómez Navarro, Vicente Albero i poc després, el mateix Serra com a vicepresident, i Carlos Solchaga com a cap del grup parlamentari. Una muntanya russa vertiginosa impossible de tuitejar, encara que hagués existit l'invent.

«I Felipe sense dimitir». La frase la va encunyar el dibuixant Peridis com a afegitó desenfadat d'una troca cada vegada més difícil de desenredar, en què es difuminaven les fronteres entre els interessos que hi havia després de la sortida a la llum de cada escàndol. El president del Govern va reconèixer, també en públic, que al seu equip li faltava lideratge, però no estava disposat a deixar-ho «per responsabilitat». Estava envoltat, havia prescindit del seu últim tallafoc, Alfonso ­Guerra, i els peons que van venir després estaven caient els uns rere els altres víctimes de les seves pròpies promeses de neteja i transparència en la gestió pública. Faltaven pocs mesos perquè se l'associés amb la X dels GAL.

No hi va haver mai proves -només Luis María Anson ha reconegut que en aquella època hi va haver una «conspiració» contra el partit en el poder-, però sí sospites molt fundades que tot va començar quan el PP va perdre les eleccions per un estret marge de vots i només 18 escons. José María Aznar, que acabava d'arribar al lideratge d'una renovada dreta, es creia de veritat que les guanyaria. No va anar així i va passar poc temps fins que va encunyar el seu famós mantra «vagi-se'n senyor González» i Julio Anguita el va ajudar amb la seva famosa pinça. Com diu el tòpic, si el PSOE hagués muntat un circ, li haurien crescut els nans.

En aquest context va tenir lloc la gran fuga.  Fins al moment, amb més o menys ganes i més o menys suport, els imputats havien anat als tribunals, a les comissions d'investigació creades al Congrés i a la premsa a explicar la seva versió. Roldán va apostar i es va emportar la mà. El joc el tenia perdut des de feia temps. «Tinc porqueria però no la utilitzaré», els havia dit als diputats de la comissió d'investigació pocs dies abans.

Però s'havia obert la veda. Els seus amics i superiors José Barrionuevo i José Luis Corcuera l'havien abandonat, i des del seu testaferro i soci fins al Ministeri d'Hisenda (Pedro Solbes), passant pel nou equip dirigent de la Guàrdia Civil i la Fiscalia, no dubtaven a fer públics documents i declaracions que corroboraven la sospita que Roldán era un gran delinqüent que havia augmentat el seu patrimoni a costa de les arques públiques.

Segons la Fiscalia, quan va deixar el càrrec, el desembre de 1993, tenia 500 milions de pessetes més a la butxaca (una mica més de tres mi­lions d'euros), encara que alguns diputats de la comissió d'investigació parlamentària van parlar de 5.000 milions de pessetes. Tot això a compte dels orfes del cos, per a més escarni d'un anomenat partit obrer, com es lamentaven els seus dirigents.

mentre asuNcióN li donava a felipe tota mena de detalls sobre el seguiment policial a Roldán -no s'ha aclarit mai si de debò va estar a la finca de la família de la seva dona a Mom­buey (Zamora) i d'allà va passar a Portugal- i el president només deia «agafa'l, agafa'l», va començar a créixer la troca de la sospita. Sense deixar temps perquè els seus es recuperessin del xoc, Alfredo Pérez Rubalcaba, portaveu del Govern, havia de sortir al pas de les sospites i negava conèixer el parador de Roldán abans que es fugués. ¡Què més  volia Anguita! Va donar un termini de 24 hores a l'Executiu abans d'acusar-lo d'emparar la fuga.

La matinada del divendres 29 al 30 d'abril de 1994 pocs van dormir i menys que ningú Felipe González i Antoni Asunción. El president va anul·lar el seu viatge oficial a diversos països de l'Est d'Europa i el ministre es va preparar per dimitir i per donar explicacions al Congrés.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya

Enquesta CIS: El PSOE assetja cinc governs autonòmics del PP en l’equador de la legislatura

Durant el sopar amb un reduït grup de periodistes, Asunción ja sabia que passaria a la història amb el sobrenom d'El Breu -només feia cinc mesos que ocupava el càrrec- i que la glòria de la detenció, tard o d'hora, del pròfug seria per a un altre. Es va quedar amb el premi un altre jutge justicier, Juan Alberto Belloch, que va sumar Interior a la seva cartera de Justícia.  Els socialistes van fer verdaders esforços, rebuts tots amb escepticisme, per exculpar Asunción tant per negligència (Interior era responsable de la vigilància de Roldán des que va ser destituït al desem­bre) com per connivència. L'ha cremat la «bona fe», deien, «l'han enganyat en les indagacions», emfatitzaven.

Mentrestant, Roldán anava cap a l'altra punta del món -va ser detingut 11 mesos després a Bang­kok, en una entrega pactada- i ens habituàvem a un nou terme del llenguatge polític que encara no ens ha abandonat: crispació.