Carme Chacón, nascuda per lluitar

Carme Chacónguarda silenci sobre les seves intencions perrellevar José Luis Rodríguez Zapaterocom a cap de cartell socialista per al 2012. Davant les especulacions sobre un pols ambAlfredo Pérez Rubalcaba,la ministra es mostra impàvida. El formigueig va per dins. És el que s'intueix des de fora, veient-la en els telediaris pendent de Líbia envoltada de militars aquesta setmana, o revisant l'hemeroteca de l'última dècada, quan s'ha consolidat aquesta catalana d'Esplugues de Llobregat que en els inicis es presentava com una dona «hiperresponsable» que mai sortiria del guió. I aquest guió, la seva pròpia biografia, condueix cap a un destí: el de ser algun dia Carme, l'Elegida. De moment, controla les emocions i administra les paraules.  

La filla del bomber Jesús Baltasar Chacón i l'advocada Esther Piqueras va ser educada com «una supervivent». El retrat sorgeix dels seus discursos, les seves confidències i les seves trobades amb la premsa. Destaquen unes sòlides arrels familiars. Dels avis llibertaris a les entranyes dels seus progenitors.

De les monges del barri de Sants als cadells del PSC del Baix Llobregat. Criada en bones barriques. Si fos un vi seria un riesling procedent de raïm congelat. Dolça, densa. Te'l beus amb plaer però corres el perill d'emborratxar-te sense adonar-te'n. Dolçor i risc: un somriure embotit en un uniforme.

Supervivent des del bressol

La seva mare li deia que tot li seria més difícil per ser dona, segons va explicar l'avui ministra de Defensa a Núria Navarro en la seva primera entrevista amb EL PERIÓDICO (3 de gener del 2003). L'estiu d'aquell mateix any, davant de Pau Arenós, insistia en la medul·la familiar: «La meva mare m'ha educat com una supervivent. M'ha deixat molt clar que la meva vida, per ser dona i d'esquerres, seria molt més dura que la d'un home, i molt més que la d'un home de dretes. Això m'ha fet racional, lluitadora i apassionada». 

Supervivent des del primer plor. Aquell 11 de març de 1971, els metges la van donar per perduda a causa d'un problema cardíac. Va derrotar el diagnòstic i li van posar Carme al cap de dos dies. 

Els que coneixen bé Chacón adverteixen de la forta influència d'Esther Piqueras en la seva primogènita. Filla d'un company de Buenaventura Durruti, responsable dels serveis jurídics de l'Ajuntament de l'Hospitalet, va convèncer Carme perquè s'afiliés als 18 anys al PSC. I és la que probablement va escriure en algun lloc aquell guió del qual sembla que no surt mai la seva filla.

La nena Chacón de gran volia ser cirurgiana, influïda potser pels records de les visites a l'hospital. L'adoració que sentia pel seu pare no la va confondre, mai va voler ser bombera, però va acabar estudiant Dret i ficant-se en política. La memòria rescata de la infància aquelles nits de Reis al quarter central dels bombers del carrer de Provença, quan el cap de guàrdia (el pare de les germanes Chacón, Carme i Mireia) ordenava que sonessin les sirenes per anunciar el repartiment de joguines des dels camions. 

Les sirenes van tornar a sonar el 2008, quan el Govern de Zapatero va aprovar el decret per a la jubilació anticipada dels bombers professionals de tot Espanya amb unes avantatjoses condicions econòmiques.  El pare de Carme Chacón es va acollir a aquesta llei. El dia de la seva última guàrdia, ella, que acabava de ser nomenada ministra de Defensa, es va presentar per sorpresa. La pena es va traduir en una festa.

Un altre capítol curiós entre mangueres i sirenes és el que situa la dona del bomber Chacón com a representant i portaveu del col·lectiu en un llarg conflicte laboral. Els caps de guàrdia es van rebel·lar contra l'ajuntament, que pretenia canviar-los els horaris, i l'advocada Piqueras va endegar el problema. 

 

Les lliçons de l'avi anarquista 

Elflashbackens torna a les tardes de la nena Carme Chacón sentint els relats del seu avi, Francisco Piqueras, sobre la revolució anarquista que va viure Barcelona el 19 de juliol de 1936 i que va ofegar el cop militar. També devia escoltar l'avi explicant la seva participació en la Columna Durruti, la seva lluita clandestina i el tracte inhumà que va rebre en els camps de concentració francesos i en els batallons disciplinaris espanyols. Les sobretaules a casa dels avis materns, al barri de Sants, devien ser animades. Aquell líder de la CNT va escriure fins a la seva mort llibres de política i memòries que ell mateix editava. 

 

No se sap res de la intensitat dels debats entre l'avi i la mare de Carme Chacón, però l'avi Piqueras no amagava la seva coentor per la falta de sintonia política entre les dues generacions. «Potser per un excés de zel, ho hem pagat car, ja que la immensa majoria dels nostres fills ens han sortit de pensament diferent del nostre, gairebé tot ho veuen malament, dient-nos que se'ns ha parat el rellotge, o que sempre els expliquem batalletes», es lamenta en el llibre¿Somos humanos?El seu diagnòstic: «Els treballadors d'ahir avui es creuen petits burgesos». Llavors tenia 81 anys.

 

En aquella època, l'avi ja feia uns quants anys que explicava puntualment als seus amics de la colònia Castells --on ell havia viscut de jove-- els passos de la seva néta, a qui ell deia «la nena», recorda Salvador Prieto, amic seu durant gairebé 70 anys. Ara «la nena se n'ha anat a estudiar al Canadà», explicava l'avi un dia. Ara «la nena se l'ha emportat Zapatero a Madrid», explicava uns anys més tard. «Deia amb molt d'orgull que la seva néta era molt llesta, que volia canviar les coses, però que ell, anarquista com era, òbviament no la podia votar», recordava dimecres passat amb humor Prieto.

 

Vestida amb un pitxi de quadros escocesos 

La germana Piedad es desfà en elogis quan parla d'aquella nena que un dia va aparèixer a la classe de primer. Era una alumna més, és veritat, del col·legi Josep Tous, l'escola concertada regida per les Germanes Caputxines de la Mare del Diví Pastor, on va assistir la ministra Chacón des de primer fins a vuitè d'EGB.

Les noies del Tous portaven un pitxi de quadros escocesos en tons vermells, verds i grocs i brusa blanca cordada. Les sabates eren marrons, igual que els mitjons. «Només portàvem mitjons blancs en les grans ocasions. A l'hivern, a sobre del pitxi portàvem un jersei de punt fi verd, tipus rebeca. L'abric també era verd, amb caputxa, tipus trenca. La bata era blanca amb ratlles vermelles verticals cordada per davant, sense coll», recorda una alumna de l'època.

La petita Carme anava així, i l'únic que la diferenciava de la resta era el fet de ser la nova de la classe. Moltes de les nenes havien compartit guarderia en aquell mateix col·legi. Tot i així, explica la germana Piedad, «es va integrar» molt ràpid a la filosofia del col·legi i a la dinàmica de la classe, de la qual la germana era la tutora: «Era inquieta, intel·ligent, molt treballadora, però també juganera. Una nena alegre, desperta i molt atenta. Treia molt bones notes».

La nena que no va entendre la Trinitat 

Quan va néixer la Mireia, la germana de la ministra, la família Chacón Piqueras es va traslladar a Barcelona i va llogar un pis a les Corts. La germana Piedad explica que aquell va ser el primer curs que ella va impartir i que, potser per això, intentava aplicar al màxim la filosofia del col·legi: «Respectar la personalitat de les nenes amb una pedagogia activa i responsable i un perfil cristià».

La germana Piedad recorda que la Carme arribava sempre molt puntual de la mà de la seva mare o de la seva àvia. En poc temps, passaria a formar part de l'equip de bàsquet de l'escola, amb el qual guanyaria diversos premis. «Jo només la vaig tenir un any, però després la veia que jugava a bàsquet al pati. Era aler, em penso, no me'n recordo gaire».

En la memòria de la ministra Chacón sempre hi ha referències a aquesta escola. Ella va fer el BUP i el COU a Esplugues --els seus pares van tornar a canviar de domicili--, però quan recorda els seus anys de classe són aquestes monges amb un col·legi al barri de Sants les que ocupen la seva memòria. I d'aquella època, Chacón conserva la imatge d'una de les monges telefonant a casa per advertir-los que la nena feia preguntes «molt estranyes». ¿Per exemple? «Què era ser una dona de poca virtut. La Santíssima Trinitat mai la vaig entendre», va explicar a aquest diari fa vuit anys.

«Sé que segueix tenint relació amb algunes exalumnes. A mi em va trucar just després que la nomenessin ministra de Vivenda. Volia saludar-me i em va fer molta il·lusió. La seva mare em va trucar el curs passat». ¿S'imaginava que podria ser presidenta? Riu. «No ho sé. Mai m'imagino què faran. La veritat és que mai ho havia pensat».

L'orla de la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona de la promoció del 1994 descobreix la cara seriosa, encara gairebé adolescent, de la llicenciada Carme Chacón Piqueras, custodiada per Cristina Cervera Prat.

Corbata negra i mig somriure 

En l'orla la futura professora de Constitucional de la Universitat de Girona (UdG) porta corbata negra, fa un mig somriure i ha preferit sortir sense ulleres. Hi ha alguna cosa en aquestaChacón de vint anys que recorda Hilary Clinton abans que conegués Bill. La miopia avui es cura amb bisturí. El gest tímid rescata els anys en què preferia no somriure obertament per por d'ensenyar una dentadura que detestava, segons va explicar durant un viatge al Líban a unes diputades espanyoles. El complex ha desaparegut amb els anys. El seu gest també s'ha endolcit.

«La recordo com una noia aplicada, estudiosa, intel·ligent. Portava unes ulleres de pasta grosses i anava una micahippy.No es relacionava amb ningú. Mai la veies estirada a la gespa del campus prenent-se unes cerveses amb els col·legues. Res de festes, ni de prendre el sol. Arribava amb el cap baix, s'asseia sola, prenia munts d'apunts i se n'anava corrent. Responia a la definició de rata de biblioteca». «A mi em sorprèn veure-la ara parlant en els mítings, més per la seva actitud a classe que per la seva vàlua, perquè era una tia que valia i a qui mai se la va pescar fora de to», segons un company de facultat. 

 

La importància de Miguel i Miquel 

Miguel i Miquel. Els dos homes de la seva vida, el seu marit i el seu fill. Miguel Barroso, exsecretari d'Estat en el primer Govern de Zapatero, és molt més que un suport. Algunes veus li atribueixen el blindatge de l'entorn de la ministra i que, expert en màrqueting i comunicació, és qui realment decideix que no hi hagi a penes rodes de premsa i, a més, com han de ser les intervencions públiques de qui possiblement combatrà amb Pérez Rubalcaba per succeir Zapatero en el cartell socialista. 

Altres desmenteixen que Barroso sigui alumne avantatjat de Nicolau Maquiavel i atribueixen a Chacón els valors que esgrimia en aquella entrevista del 2003 --«racional, lluitadora i apassionada»-- a l'explicar amb quina discreció va organitzar la seva primera visita a l'Afganistan com a ministra de Defensa. Embarassada de set mesos, va consultar els metges, va organitzar el viatge amb la cúpula militar i fins a 24 hores abans de pujar a l'avió no ho va explicar al seu marit per no preocupar-lo i perquè no la dissuadís del seu propòsit. L'Hércules de les forces armades es va enlairar rumb a Herat, a Qala i Naw.  

Durant el vol va explicar als seus acompanyants que el fill que esperava era mascle i que es diria Miquel. Tres anys després, Chacón s'emociona al descobrir «la branca andalusa i flamenca» que porta el seu fill dins i com l'arrossega a passar el Nadal a Almeria, la terra de Miguel Barroso. Ningú dubta que, en la distància curta, Chacón és encantadora. El certificat d'excel·lent conducta l'estendria el personal de l'Hospital Sant Joan de Déu, on va donar a llum i les famílies a les quals va regalar gairebé tots els peluixos que van enviar a la seva habitació. Chacón mai ha volgut que la seva maternitat s'interposés en la seva responsabilitat al capdavant del ministeri, però també ha evitat, fins ara, passar més d'una nit fora de casa. I així ha protagonitzat alguns dels desplaçaments més durs que recorden els periodistes especialit­zats en la cartera de Defensa. Les anades i tornades de l'Afganistan en menys de dos dies s'han convertit en un clàssic.

Els Chacón-Barroso viuen en un àtic del ministeri. La cap dels Exèrcits pot passar així el màxim temps possible amb el seu fill, a qui acabat de néixer passejava per les terrasses de l'edifici. Quan es veu obligada a viatjar, el telèfon la té connectada amb la seva parella. Fa uns mesos, el contacte va ser encara més intens a causa del petit Miquel. Li acabaven de donar l'alta de l'hospital després de superar un virus i, amb la mare a l'Afganistan, només feia que reclamar-la. Un testimoni d¿aquelles hores explica que va veure la ministra amb el cor trencat per no poder tenir amb ella el seu fill.

 

Lluitar a fons per no perdre 

Avui no sabem si aquesta dona ordenada i disciplinada té temps per escriure poemes o per refugiar-se en els versos del poeta Pedro Salinas, com van recollir els primers retrats que li van fer com a membre del Govern. Repassar Pedro Salinas li pot anar bé en temps de reflexió. Rescatem un titular que  va donar a Ana Sánchez l'estiu del 2008: «No m'agrada perdre res, contra ningú, lluito per tot». Debat encès. La resposta arribarà després del 22-M. Qüestió de guió. 

Notícies relacionades

Puigdemont justifica el vot de Soler a favor de l’OPA del BBVA

El PP s’acosta a votar en contra del decret aranzelari arran de l’apagada

 

---

Text elaborat amb informació de: Mayka Navarro, Núria Marrón, Catalina Gayà, Neus Tomàs i Núria Navarro