L'última nit del pujolisme

Algunes coses es van acabar diumenge passat i entre aquestes es troba el pujolisme. El pujolisme va esgotar la seva última etapa a l'aconseguir Artur Mas la presidència de la Generalitat de Catalunya a les urnes, destí que assoleix després de set anys de dura i amb freqüència amarga travessia del desert. Aquests últims set anys no han estat, no obstant, set anys perduts. Com explicava en un espot de campanya el líder de CiU, l'espera ha resultat fèrtil en diversos aspectes. Un dels fruits més apreciables d'aquests anys és sens dubte l'autoritat que Mas s'ha

guanyat fora -evidenciada pels resultats electorals- però també dins de la seva organització. Per al càrrec de màxim responsable de la federació nacionalista va ser ungit per

Jordi Pujol, però avui són pocs els que se'n recorden i, si se'n recorden, ho consideren a aquestes altures una anècdota sense importància, una minúcia. Ningú discuteix, ni ha discutit els últims temps, que Mas no és només qui mana, sinó també qui ha de manar. Fins i tot les tradicionals topades i enfrontaments amb Unió Democràtica de Catalunya semblen haver-se convertit en una antigalla.

Diumenge a la nit, durant la celebració convergent a l'Hotel Majestic, es va vessar una copa de cava.

Ràpidament, espontàniament, Helena Rakosnik va posar els dits al líquid gasós i va mullar el front de

l'expresident. Els dits de la dona de Mas posant-se a la testa del pare de la pàtria per donar-li sort. Va passar en un segon. Al contemplar l'escena, vaig sentir que alguna cosa trans-

cendental acabava de succeir:

Notícies relacionades

Puigcercós busca la pau a ERC amb gestos als afins a Carod

Mas sospesa pros i contres de nomenar Duran número dos

aquell instant podia ser ben bé l'instant exacte en què el pujolisme com a etapa (política, ideològica, fins a un cert punt cultural) s'extingia. Va ser un gest fugaç però prenyat de simbolisme. Un gest important, lluminós. Els dits d'Helena travessant la història.

Innegablement, Pujol se sentia feliç, molt feliç. Sentia que, d'alguna manera, tot acabava bé. Que el destí, el destí al qual de petit va decidir fiar-ho tot, li entregava l'últim regal. Aquell en qui, contra el parer de molts, va confiar ho havia aconseguit, estava creuant la meta. Segurament per a l'expresident el que estava passant no era pròpiament que el pujolisme s'acabés, sinó una altra cosa semblant i a la vegada diferent. Apostaria que -tot i que ell i Mas s'assemblen molt poc- Pujol sentia la reconfortant satisfacció de saber que res havia estat en va, ja que el pujolisme desembocava, entroncava en una cosa nova però molt antiga a la vegada. Per això (i espero que no s'enfadi per revelar-ho) va comentar, encara amb l'aroma de cava perfumant-li el front: «Avui potser sí que ja puc dir que la meva feina ha acabat».