L'ornitorinc mort

Quan el 1799 un vaixell procedent del llunyà Orient va atracar als molls de Londres amb un primer exemplar d'ornitorinc a les bodegues, l'escepticisme científic va ser majúscul. Aquella barreja de, potser, tres espècies diferents es va atribuir a una broma de mal gust dels hàbils taxidermistes xinesos. Amb bec federalista, pelatge independentista i cua ecosocialista, el tripartit no ha estat un engany. Ha existit. El de la Generalitat va ser concebut per Pasqual Maragall i Josep-Lluís Carod-Rovira en un restaurant de platja el 1998. A Barcelona van capturar molt abans un exemplar de tan rara espècie política. Va ser el juliol de 1995. Des d'aleshores, res millor que un debat de televisió per, com veterinaris des de casa, decidir si el vigor encara acompanya l'espècimen. Ahir n'hi va haver un. Com va dir José Montilla el 24 d'octubre al Liceu, l'ornitorinc ha mort.

José Montilla, Joan Puigcercós i Joan Herrera (se suposa que en aquest cas els taxidermistes) no van renunciar ahir a la seva obra. Ni un retret. De fet, les diferències entre els tres socis, proverbials a aquestes altures, ni tan sols van ser recordades per l'oposició. Això sí, de propòsit de quedar per repetir, com Artur Mas ha advertit durant la primera meitat de la campanya, res de res. És més, Puigcercós, durant tot el debat, solament va intentar fer una mena d'amic de Facebook. Li va enviar el missatge a Mas, no a Montilla.

CATALUNYA PÈL-ROJA / La política catalana fa temps que va deixar de ser una baralla a cops de colze per ocupar la còmoda butaca del centre. No només perquè el PP fustigui els immigrants i ICV-EUiA els defensi, no només perquè ERC presumeixi de les multes lingüístiques i Ciutadans les avorreixi, sinó perquè el PSC i CiU, a priori principals aspirants a edificar una majoria sobre la tendència natural del gruix dels votants de fugir dels extrems, no concorren a les eleccions amb una melodia programàtica estil música d'ascensor, és a dir, per a tots els públics. Amb una bona orella, són perfectament distingibles les seves diferències.

Un bon exemple són les polítiques fiscals. Mas va advocar ahir a la nit per una rebaixa dels impostos. Alicia Sánchez-Camacho li va fer l'onada. Montilla, per la seva part, va preferir dedicar aquest minut d'intercanvi de cops a una tècnica, suposo que pugilística, que consisteix a no intentar llançar un ganxo que potser els espectadors no veuran, sinó aprofitar l'impuls del rival, apartar-se en l'últim instant i intentar així que el contrincant caigui de morros sobre la lona. Va ser aleshores quan el candidat del PSC va venir a dir que, amb CiU al Govern i el PP a la Moncloa, Catalunya i Espanya serien avui Irlanda. ¿Pintes i pèl-roges? No, auditors de la Unió Europea amb el bisturí a la mà.

El debat que ahir a la nit, per cinquena vegada moderat per Josep Cuní, tenia (perdó per la fórmula pretensiósa) dos plans de lectura. Per una part, hi va haver la inevitable exposició de propostes pròpies, sobretot relacionades amb la crisi. La situació obliga. Res de nou sota el sol. Es nota que el partits acumulen 11 dies de campanya i, alguns, diversos mesos de precampanya. Així, potser resultava ahir a la nit més interessant estar pendents del que Xabier Arzalluz va definir el 1998 com els «ritus d'aparellament» i que Rafael Tapounet repescava aquesta setmana en aquestes mateixes pàgines per recordar que, abans de la còpula, els cops de bec no són ben vistos en la fase del festeig.

REI XERXES / Fa quatre anys, el mateix debat, tot i que amb un convidat menys, Albert Rivera, tenia un títol més que predictible des de dies abans que se celebrés. «El tripartit es defensa unit», va anunciar llavors la crònica política. I es va subtitular: «Montilla va evitar el xoc amb Mas, amb una agressivitat que el va acabar aïllant en el debat». Quins temps. No era la primera vegada que el PSC, ERC i ICV-EUiA defensaven de forma perfectament sincronitzada el pas de les Termòpiles. Joan Clos ja havia exercit amb anterioritat de Leònides en unes eleccions municipals, colze amb colze amb Jordi Portabella i Imma Mayol. Llavors, el Xerxes de torn era Xavier Trias. Ara és Mas qui, com el rei persa fa 2.500 anys, pretén conquistar Grècia.

Ahir a la nit, Joan Puigcercós va semblar oferir-se per a l'ingrat paper d'Efialtes, l'espartà que li va ensenyar a l'exèrcit invasor la ruta d'accés a la rereguarda grega. Va ser un dels dos moments de suspens del debat. El líder d'Esquerra li va proposar a Mas una aliança. Ulls com plats de la resta de candidats. ERC se suma a la campanya pro concert econòmic de CiU si, en cas que la resposta del Govern central sigui un cop de porta, la federació nacionalista, en contrapartida, abraça la causa pro referèndum independentista. Mas es va limitar a deixar-se estimar. No va dir que no. Va ser més hàbil i, tenint en compte que un debat de televisió no és més que una jornada de pesca, es va limitar a suggerir que un referèndum en favor de la secessió només té sentit si és per guanyar-lo. Si això no va ser un festeig, que vingui Arzalluz i ho vegi.

Segons les enquestes, Mas podrà, després del 28-N, triar. En aquest sentit, era interessant buscar en el debat un gest, una magarrufa, un el que sigui entre CiU i el PP. És cert que van semblar coincidir, encara que entre retrets, a afirmar que hi ha massa immigrants no comunitaris a Catalunya, però l'abisme que van exhibir en política lingüística va ser enorme. Sideral.

Notícies relacionades

Puigdemont justifica el vot de Soler a favor de l’OPA del BBVA

El PP s’acosta a votar en contra del decret aranzelari arran de l’apagada

El debat semblava immers en un gran enrenou quan va arribar l'altre moment de suspens. Montilla intentava acorralar Mas amb la coneguda estratègia de demanar-li que renunciés als vots del PP per a la investidura. El líder de CiU li va proposar una alternativa: eviti que el PP sigui decisiu i faci'm president, va venir a dir, i, en cas que les enquestes estiguin rotundament equivocades

-va afegir-, compromís que Convergència obrarà igual amb el PSC. ¿Anava de debò? Tant com l'oferta final de Montilla de fer aquesta setmana un cara a cara a televisió, que Mas va acceptar. ¿Anava de debò? Van proposar iniciar-lo ahir a la nit, fer fora la resta de convidats i quedar-se ells dos amb Cuní. Potser amb això va quedar tot dit.