El somni etern del socialisme català

Primer, una dada. En xifres absolutes, el PSC és el partit que més vots ha obtingut en unes eleccions a Catalunya. Va ser l'any 2008. Eren unes eleccions generals. Va sumar 1.689.011 vots.

Ara, una mica d'hemeroteca. Quan el PSC va anar a Roma el 1998 a buscar el llavors professorPasqual Maragallho va fer amb el propòsit de rellevar CiU de l'espai central de la política catalana. La reflexió era simple: una societat com la catalana, que en les enquestes s'autodefineix de centreesquerra, hauria de ser la mitja taronja perfecta d'un partit com el PSC.Maragallva complir la seva part. Va guanyar dues vegades CiU.

Ara, una conclusió. Al cap de dos tripartits, el PSC està avui més lluny de ser el centrecampista de la política catalana del que ho estava quan va rubricar la seva primera aliança amb Esquerra i Iniciativa. ¿Per què? ¿Per les seves polítiques? ¿Per mèrits del rival? ¿Perquè els catalans menteixen quan confessen les seves inclinacions esquerranes? Sense ànim de molestar, utilitzo el sempre fàcil truc de recórrer aMaquiavel: «Pocs veuen el que som. Tots, el que aparentem». Tan simple i, alhora, tan complex.

Ahir,José Montilla, a porta tancada, va explicar a la direcció del PSC les raons de la seva meditada decisió de no reeditar el tripartit, no només perquè les enquestes ja pronostiquin que matemàticament serà impossible completar la trilogia, sinó perquè creu que la distància política que el separa d'Esquerra i d'Iniciativa ha assolit distàncies insalvables. Queda així, com a gran tasca pendent del socialisme català, governar en solitari a Catalunya. La qüestió, però, és que l'encarregada ahir d'exposar en públic les reflexions deMontillaa porta tancada va serLaia Bonet,que va causar uns instants de desconcert quan de les seves paraules es va deduir que matisava el que ja havia dit el dia abans el president i deixava entreoberta la porta a una nova aliança si, per dir-ho planerament, els socis baixen dels seus respectius burros.

Notícies relacionades

Tripartit i eleccions

Zapatero respira «relaxat» després de la renúncia de Montilla a un nou tripartit

El desconcert va durar el que va durar, però va posar sobre la taula una vegada més que el problema del PSC, i del tripartit per extensió, és que ningú veu el que és, tothom el que aparenta. Tan simple i, alhora, tan complex.José Luis Rodríguez Zapaterotambé sembla haver-ho descobert. L'elecció d'Alfredo Pérez Rubalcabacom la veu oficial del Govern, més enllà de si això amaga una estratègia successòria, és una mena de constatació que la política no és més que una gran pel·lícula de cine negre que millora si una veu enoffrelata els esdeveniments.

Si el PSC fos un clàssic del cine negre, ara com ara seriaEl sueño eterno. No, no és cap joc de paraules. És el film que el director,Howard Hawks,va acabar per confessar que no n'entenia la trama.