Segregar alumnes, afeblir la cohesió

El model educatiu actual a Catalunya garanteix la cohesió i el coneixement del català i del castellà. Defensar el contrari és tergiversar la realitat. És bo que els sistemes educatius tinguin present la pluralitat lingüística, però no que alimentin la segregació entre els alumnes en funció de la llengua materna. Pel que fa a la llengua, a Catalunya i arreu del món els sistemes educatius han de prioritzar els criteris territorials per damunt dels individuals, encara que convingui tenir en compte en la mesura que sigui possible aquests darrers. La complexitat demogràfica i lingüística de la Catalunya d'avui encara fa més evident que les institucions i els partits polítics haurien d'apostar clarament per fer de Catalunya un sol poble, un missatge compartit per exemple pels presidents Pujol i Montilla. A hores d'ara són milers els alumnes que a Catalunya tenen com a llengua materna l'amazic dels nord-africans berbers, l'urdú dels pakistanesos o el mandarí dels xinesos.

Notícies relacionades

Cinc carrerons sense sortida de Sánchez

Gamarra assegura que "el toro de la llei ha clavat la banya als corruptes"

No hem de caure en la temptació de fer xarxes escolars diferents en funció de les diverses llengües maternes que es parlen a Catalunya, si no volem fragmentar la societat i establir fronteres invisibles entre els alumnes segons la procedència dels seus pares. L'article 6 de l'Estatut d'Autonomia estableix que: "La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és (...) la llengua normalment emprada com a vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament". Malgrat això, el PP torna a insistir en la segregació lingüística, ara presentant al Parlament una proposició de llei alternativa al projecte impulsat pel Govern de la Generalitat. Cada opció política ha de definir l'horitzó que proposa al conjunt dels ciutadans per obtenir-ne el suport, però és irresponsable fer de l'educació i la llengua una arma de confrontació perquè d'aquesta manera es debilita la convivència. Al PP només li faltava el conseller de Presidència, Justícia i Interior de la Comunitat de Madrid, Francisco Granados, afirmant que "jo no menteixo mai". No conec ningú que no hagi mentit mai, ni que sigui per evitar de ferir algú o per dissimular un dels petits errors que quotidianament tots cometem. Fa la sensació que alguns dirigents, encara que siguin una minoria escandalosament visible, s'han oblidat que la política s'ha de fonamentar en conviccions profundes, en comportaments ètics i en actituds constructives.

En la vida de les persones, de les institucions i dels països hi ha un moment on sorgeix el risc que comencin a comptar més els records que els projectes. I no és fàcil trobar l'equilibri just entre el saludable exercici de memòria i una il.lusionada ambició de futur. Però l'actitud del PP a Catalunya i a Madrid em provoca una certa nostàlgia de la transició.