La jugada que mereixem

Notícies relacionades

De vegades, Carme Balcells...

Turista, no lloguis aquí o et multaran

Recorrem al galop les xarxes socials, els missatges volen al nostre voltant i amb prou feines els dediquem un instant. El vot es mou pel temor que no tornin els altres (o que se’n vagin els que hi són). La il·lusió no existeix ni se l’espera. Perquè no veiem alternatives reals al sistema o perquè ja ens han enganyat amb massa regeneradors capil·lars ideològics. El relat personal s’imposa al col·lectiu i, en aquesta tessitura, els personalismes triomfen. Passa en política, però també en tots els camps. Relliscant pel tobogan del culte al personatge, apareix el victimisme. ¿Et queixes de lawfare? Aquí tens el meu. ¿Mesurem qui el té més llarg? L’exageració, fins i tot la caricatura, es dibuixa com l’únic (no) argument capaç de travessar el núvol de dissipació que habitem. Els insults es venen a l’engròs.

Durant cinc dies, l’atenció mediàtica, política i social va estar centrada en una jornada de reflexió particular. Un període en què Sánchez va dirigir la voràgine del soroll a un únic objectiu: la seva persona. Amb la jugada va cohesionar els seus i va fer elucubrar la resta sobre què passaria si ell baixés del poder. Al final, tot el tangible va quedar igual, però l’agitació emocional va ser superlativa. Un reflex perfecte de la nostra manera d’estar al món: sense gairebé mirar el terra que trepitgem, anem de tombarella en tombarella sense control.