Els pilars de l’esquerra
El clima polític a Espanya està arribant a temperatures inhabitables. El lema de la manifestació organitzada pel PP contra el PSOE –"Màfia o democràcia"- és tan efectiu com mancat d’escrúpols. Més encara quan Feijóo ha qualificat Sánchez de "capo". És significatiu que aquestes acusacions es produeixin mentre s’acumulen processos judicials contra el PP i el seu entorn: des del cas del nòvio d’Ayuso fins als morts en les residències madrilenyes o la gestió de la dana.
El PSOE no és lliure de responsabilitat. Són vergonyoses les maniobres del seu secretari general a Extremadura per convertir-se en aforat, i molt escasses les explicacions sobre els lamentables àudios de Leire Díez. I hi ha Koldo, i Ábalos. També el procés contra Begoña Díaz, que sembla més carregat d’infàmies que d’indicis. És possible que l’eco d’Aznar –"el qui pugui fer, que faci.– hagi assolit instàncies que haurien de ser garants d’imparcialitat, però ni l’opacitat ni el i tu més són la resposta.
Davant la virulència del cèrcol a Espanya i l’auge global de l’autoritarisme, la desunió de l’esquerra resulta descoratjadora. Més encara quan les enquestes indiquen que, a diferència de la socialdemocràcia europea, el PSOE aguanta. És a la seva esquerra on les perspectives es desplomen. Podem carrega amb fúria contra els de Yolanda Díaz i és inflexible amb el PSOE. Sumar destil·la cansament, com molts votants progressistes. Entre totes les van matar...
Els partits nascuts del 15-M es van aixecar amb l’impuls d’una ciutadania ferida per la crisi i desencisada dels partits tradicionals. Descarats i ambiciosos, els nouvinguts no tenien llasts del passat i estaven a punt per prendre el cel "per assalt" ... però no tant per gestionar la caiguda. Sense temps per consolidar la seva base social, han caigut en els tics polítics que tant havien criticat i en una superioritat moral de qüestionable fonament. Dedicar-se a demonitzar l’esquerra en el poder potser excita el fervor dels seus fidels, però alimenta el desinterès de la majoria.
¿I els valors? La ultradreta ha alliberat l’odi dels seus complexos. El racisme i el masclisme s’exhibeixen sense problemes, fins i tot amb provocadora arrogància. La dreta calla i l’esquerra, desgastada per la pena, no apuntala el seu discurs humanístic. I potser està perdent la seva oportunitat.
El recent impuls a la regularització de migrants ofereix una reflexió interessant. Si el Govern aconsegueix tirar-la endavant, serà gràcies a una iniciativa legislativa popular (ILP) recolzada per més de 600.000 ciutadans i 900 organitzacions socials. La Conferència Episcopal Espanyola l’ha recolzada, i el seu suport posa el PP en un compromís. Si s’alinea amb Vox i hi vota en contra, entrarà en col·lisió amb els seus aliats naturals. Davant el discurs ultra, els valors de l’humanisme han unit sensibilitats diverses. Són principis que formen part de l’ADN de l’esquerra. ¿De debò no poden erigir-se en pilars de la seva cohesió i afermament? També, per descomptat, de la seva manera de procedir.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
