Universitats
L’educació sota setge
Bellaterra 09/06/2015 pruebas de selectividad pruebas de acceso a la universidad pau en la escola denginyeria de la uab en la foto durante la prueba de llengua catalana foto Ferran Nadeu /
L’educació és un poder carregat de perill. Ho saben prou els dictadors i els seus aprenents, els qui s’aferren als seus privilegis, també els qui aspiren a controlar la població. La història és plena de moviments populars a favor d’una educació igualitària i de qualitat. Des de les protestes d’estudiants negres a Sud-àfrica l’any 1976, que van acabar amb la massacre de centenars, fins a les manifestacions sufragistes a favor de l’educació de les nenes o la trucada Revolució dels Pingüins a Xile, que el 2006 va lluitar pel dret a l’educació i el final de la privatització imposada en els anys de la dictadura.
Si viatgem a la Barcelona del començament del segle XX, ens trobem una ciutat plena de petites escoles maçones, anarquistes, socialistes, espiritistes i més istes nascudes per oferir als fills dels obrers una educació al marge del catolicisme, més centrat en la submissió que no pas en l’alliberament. Francesc Layret i el cardenal Casañas, a més de formar part de l’actual nomenclàtor de Barcelona, van cobrar especial rellevància el 1908.
El primer, com a regidor de l’ajuntament, va impulsar i va defensar el Pressupost Extraordinari de Cultura: la proposta pretenia dedicar una part del superàvit de la Reforma (l’obertura de la Via Laietana) a crear quatre escoles laiques. El cardenal s’hi va oposar usant l’artilleria argumental que venia de França: les escoles sense Déu fomentaven la delinqüència i el suïcidi dels nens, i la prostitució de les nenes. Poca broma. El pressupost no va tirar endavant i la repressió que va seguir la Setmana Tràgica (1909) va comportar el tancament definitiu de nombroses escoles alternatives.
L’educació és un instrument de control polític i l’espai en què es dirimeix la igualtat entre els ciutadans. L’envit de l’Administració Trump contra Harvard (i la resta de les universitats) no solament és un atac a la llibertat acadèmica, també és un intent de torpedinar qualsevol oposició ideològica, present o futura. Resulta reveladora la frase de Nixon que l’actual vicepresident J. D. Vance va desempolsegar en un discurs el 2021: "Els professors són l’enemic". I que mori la intel·ligència.
Durant aquests dies, uns 300.000 estudiants fan les proves d’accés a la universitat. Els reportatges sobre els nervis i les aspiracions s’alternen amb l’anàlisi de les dificultats que travessa la universitat pública a Espanya. El seu infrafinançament és un mal compartit, però l’escenari no és pas igual per a tothom.
Mentre que el sistema universitari català s’ha blindat a l’especulació i defuig obrir noves universitats privades (de les actuals, dues són semipúbliques i tres són fundacions sense ànim de lucre), a la Comunitat de Madrid va guanyant terreny el sector privat i es dessagna la universitat pública. Amb la seva agonia, perilla l’accés a un ensenyament superior gratuït. A la fi, guanya la desigualtat i es perden drets i llibertats. Això sí, sempre quedaran els bars. Per prendre una canya o per servir-la.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
