De vegades, Carme Balcells...

Ella va convocar una infinitat de persones, literates o no, i les va situar als amplis menjadors de casa seva, que era també la seva agència, mentre entretenia, lluny d’allà, Juan i la seva dona. Ella era tot el que tingués nom propi en el món editorial, i al piano esperava un dels principals, Mario Lacruz, director de Seix Barral, que havia de tocar As time goes by quan entrés per la porta, amb Carmen, la seva dona, el més tímid dels escriptors nascuts a Catalunya. En un moment precís, aquell espai que era casa seva es va convertir en una resplendor que va enlluernar Marsé; ell va mirar als costats, com si estigués contemplant el rodatge d’una pel·lícula, i la cançó que Bogart va permetre tocar a Casablanca va sonar com si fos una versió laica, bellíssima, del Moltes felicitats.

Rebia els seus autors i els que vinguessin amb ells. Em ve una imatge entranyable i difícil, però bonica, de l’última vegada que Gabo la va anar a veure, amb la seva dona, Mercedes. Es van ajuntar allà com en un comiat que ja seria premonitori de la mort de Gabo, precedida de la malaltia que es va ajuntar amb la tristesa de la seva desmemòria. Ell tenia encara prou facultats per saber qui eren aquests o els altres, i era capaç, per tant, de saber que aquell era Eduardo Mendoza, al costat d’un finestral blanc, conversant amb Félix de Azúa, o qui era, per exemple, Beatriz de Moura, que, d’altra banda, havia sigut companya de nits i secrets quan Gabo va arribar a Barcelona i encara no se sabia res de Cien años de soledad. La novel·la estava a punt de sortir quan Beatriz i Gabo es van conèixer, però ell no li’n va dir res.

En tot cas, allà estava Gabo, tants anys després, assegut davant una taula plena d’engrunes, perquè el dinar ja només era paraules de sobretaula, quan se’m va acudir mirar-lo, sentir que era allà. No va dir res. Abans, quan ell volia parlar et citava, en persona o per telèfon, i deia, "escolta, vine aquí", i llavors et preguntava qualsevol cosa i , com si res, tornava al silenci, aquesta forma de la soledat. En aquesta ocasió Gabo no deia res, sinó que jugava, entotsolat, amb les molles de pa que vam anar deixant sobre les estovalles blanques. Carmen estava asseguda a l’altra punta, vestida també de blanc, com sempre, de fet, com estava quan, anys després, Mario Vargas Llosa i la seva dona i els seus fills i molts d’altres van celebrar a casa de l’agent els seus vuitanta anys i, sobretot, el miracle de l’amistat que van viure.

Una altra d’aquelles vegades que Carmen em convocava va ser després de la mort de Manuel Vázquez Montalbán. Ella va voler en aquella ocasió que hi anés jo sol, i sols vam estar en aquella casa en silenci. Un dia tan trist que semblava l’últim diumenge. Va col·locar al capdavant de la taula un enorme cartell que només tenia un nom i uns cognoms i una imatge: era el retrat de Manolo, a qui ella es dirigia saludant-lo com si li fes una picada d’ullet perquè tornés. Parlava amb sospirs Carmen quan estava fora de la feina. En aquest cas, era una manera d’invocar qui ella va conèixer com si l’hagués vist néixer en els moments en què ell no era sinó l’aspirant al geni que després ens va donar el valor d’un ofici que, sense ell, ja va ser diferent i per sempre.

Notícies relacionades

Turista, no lloguis aquí o et multaran

Atrapats en l’apagada

Aquell últim dimarts, a Calafell, a prop d’on Carlos Barral i Juan Marsé van tenir casa seva, on Carlos es va fer home i mariner, i poeta, i on Juan va viure moments de glòria i també de dolor o espera, els seus successors en l’agència Balcells van portar un bonic homenatge a l’agent i a Vargas Llosa, a qui es va dedicar aquest any l’afalac que porta el nom de Carlos i que aquesta vegada va ser una emocionant memòria de l’autor d’El pez en el agua.

Aquell homenatge era de Mario a Carmen quan aquesta va arribar als vuitanta anys. Allà va sonar la veu de l’autor peruà explicant-li per què aquesta dona va ser la millor del món en el seu ofici i de com el va fer entrar en la sendera d’un ofici en el qual ell va ser premi Nobel. Carmen plorava com si renaixés la seva memòria de quan el va posar a caminar de la seva mà. Mario era l’entusiasme que sempre va ser, tan generós. Per cert, quan li havien d’entregar ja a Estocolm aquest merescut guardó, la seva agent, Carmen, va haver de tornar perquè el seu marit, Luis Palomares, va morir aquella tarda a Barcelona. No ho va saber ningú més que el seu entorn, perquè Carmen mai va cridar per dir les seves coses personals, sinó per reclamar el que els seus autors mereixien.