De les coces a donar-se la mà

No incita a l’optimisme que el president Sánchez amalgami el PP i Vox en una «dreta retrògrada» i es peti de riure perquè Feijóo digui que només no és president per no haver cedit a Puigdemont. Ni que Feijóo afirmi que Sánchez és corrupte perquè no ha negociat sinó «comprat» els vots independentistes. I encara menys que Abascal acusi Sánchez de colpisme i el compari amb Hitler. I el pes dels extrems (Vox i Podem) és, en part, culpa d’aquesta guerra entre el PP i el PSOE.

I, no obstant, la democràcia funciona. Molt malament, per un soroll eixordador, però funciona. Sánchez ha sigut elegit en primera votació amb 179 ‘sís’ i 171 ‘nos’. Tindrem Govern. I Feijóo, en un discurs desqualificador, va afirmar que serà un Govern elegit amb les normes constitucionals. El llenguatge va ser apocalíptic, però no va caure en el d’«estem entrant en una dictadura» d’Isabel Ayuso, o en el cop d’estat d’Abascal. Va fer, amb un llenguatge molt pujat, de líder de l’oposició. I a l’acabar la sessió, va anar a saludar Sánchez, que li va allargar la mà perquè les encaixessin. Feijóo li va dir: «Això és un error i tu n’ets el responsable», però es van guardar les formes. I l’únic diari que ahir exhibia aquesta foto a la portada era ‘La Razón’, conservador, però que no pretén donar lliçons de dretanisme al líder del PP. Anotat.

Siguem realistes. Al punt on hem arribat, ni Sánchez ni Feijóo podien fer una cosa gaire diferent. La investidura és un gran plató de TV en què cada líder ha d’insuflar moral als seus i fer gols al contrari. Sánchez, castigat amb gran duresa tota la legislatura i en la campanya electoral, no podia deixar de tornar els cops. I mostrar que guanyava. I Feijóo, que va ser el més votat però que no va aconseguir la majoria absoluta i no serà l’inquilí de la Moncloa pel pacte del PSOE-Puigdemont (en un document molt estrany), havia d’insistir que aquesta amnistia és inconstitucional (podria ser-ho), i que tot ha sigut una maniobra tèrbola. Necessita mantenir el PP unit (amb Ayuso) i fort (davant Abascal). Sánchez i Feijóo saben que es necessiten, però no es poden ni veure i no sabrien com pactar sense perdre terreny davant els seus extrems.

I l’única enquesta publicada (‘El Mundo’) diu que tots dos ho han aconseguit. El 84,4% dels votants del PSOE creuen convincent el discurs de Sánchez. I el 90,3% dels populars, el de Feijóo. La nota de Sánchez és de 5,4 i la de Feijóo, de 5,1. Agradi o no, les coses són així. Tot i que tots dos han de saber que un 5 és només un aprovat justet. 

¿I ara què? Sánchez tindrà greus problemes en la seva coalició, tot i que, com que l’amnistia trigarà (pel Senat del PP, per les qüestions de constitucionalitat dels jutges...), Puigdemont no podrà separar-se gaire de Sánchez. Al demanar l’amnistia, ha quedat lligat a les lleis espanyoles. Potser més greu seria una política de gestos, a l’estil de Yolanda Díaz, que oblidés els alts tipus d’interès actuals i el retorn de les normes fiscals de la UE. ¡Compte amb el crit de Juan Roig, el de Mercadona! 

Però ahir Sánchez va tenir bona notícia. El CIS de la Generalitat diu que el PSC incrementaria molt el seu avantatge en les eleccions catalanes, que per primera vegada l’independentisme no tindria majoria absoluta, i que el 60% dels catalans, contra el 31%, aproven l’amnistia. El motor Sánchez-Illa funciona.

Notícies relacionades

L’art de perdre

Només un minut

I Feijóo ha de redefinir el seu lideratge i la seva política per a una etapa d’oposició. Necessita un equip més coherent i solvent (i cervell econòmic). I ha de repensar això de Vox. L’hi va dir el sempre brillant Aitor Esteban: «Alberto, el motor del PP està gripat per l’oli de Vox». I ell mateix ha admès que els pactes amb Vox després de les autonòmiques el van perjudicar en les generals.

Sánchez té dos ossos: Puigdemont... i Yolanda. Feijóo, Vox...y Ayuso. I dijous l’encaixada de mans final entre Sánchez i Feijóo va ser menys visible que les coces anteriors. Però, malgrat tot, la democràcia espanyola funciona. Més malament que bé, però resisteix.