Només un minut

Estàs fent alguna cosa quan de sobte se’t creua una altra cosa, que creus que podràs resoldre en només un minut, o ni tan sols un minut. Però no és així. Passa fàcilment que quan et prens aquest minut ja no reprens el primer assumpte, tot i que tampoc rases el segon, ja que al seu torn aquest es veu destorbat pel tercer, al qual li cau a sobre el quart, i l’aixafa, i així successivament. La interrupció és una dinàmica invencible, provocada per la nostra facilitat per distreure’ns per coses cada vegada més vulgars i insignificants.

No sabem viure si no és perdent el fil cada poc, com el que salta de naufragi en naufragi, i mai acaba d’estar a terra ferma. En unes quantes ocasions la distracció dona peu a una cosa resplendent, inesperada, sorprenent. Una ment entregada a certes divagacions, a fi de buscar connexions entre les coses, o solucions a problemes que no resulten evidents, pot arribar a un lloc irradiant. Recordo quan l’escriptor uruguaià Mario Levrero va sol·licitar una beca a la Guggenheim Memorial Foundation per escriure La novela luminosa. La hi van concedir. Al seu lloc, no obstant, va començar a escriure un diari de la beca, que funcionaria com a pròleg, i que al final va acabar ocupant cinc-centes pàgines del llibre. La novel·la, de la qual es va anar distraient, en tindria només cent. En el fons, el diari és un bonic projecte sobre què passa quan no escrius la novel·la que tens al cap, per la qual la família Guggenheim et manté com un rei durant un any, sense reclamar-te explicacions.

Notícies relacionades

L’art de perdre

Democràcia i fragilitat

Levrero es va embarcar en el diari per "posar en marxa l’escriptura, no importa amb quin assumpte, i mantenir una continuïtat fins a crear-me l’hàbit". Necessitava arribar a un estat mental apropiat, i el diari pretenia ser la pedra d’afilar. Però la novel·la no sortia i el diari de la novel·la avançava. Consumits dos mesos de la beca, l’escriptor va anotar en una entrada: "Estimat Mr. Guggenheim, crec que vostè ha malgastat els seus diners en aquesta beca que m’ha concedit amb tanta generositat. La meva intenció era bona, però el cert és que no sé què se n’ha fet. Ja han passat dos mesos: el juliol i l’agost, i l’únic que he fet fins ara és comprar aquestes butaques (que no estic utilitzant) i arreglar la dutxa (que tampoc estic utilitzant). La resta del temps l’he passat jugant amb la computadora".

Com que les teves tasques es veuen interrompudes amb el pretext que la distracció serà breu, gairebé mai acabes en un punt resplendent, enriquidor. Al contrari. La pèrdua d’atenció sol conduir a la frustració, perquè tu pretens fer alguna cosa i el que aconsegueixes és malgastar el temps en una successió infinita de parèntesis, digressions, ruptures. Poderoses forces al teu voltant s’organitzen perquè t’entretinguis en assumptes que només t’ocuparan segons, i que al final poden ser hores. Així funcionen les distraccions avui: una cosa que no serà res i acaba en segrest. Mai vam ser tan poc amos del nostre temps, que tot i pertànyer-nos es caracteritza ja per ser d’altres.