L’art de perdre

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

09 de maig del 2025. 02:19

0 Comentaris

Un fotograma de la serie Hal & Harper. / EP

"Estem bé, no ha passat res, continuem respirant". La frase no és meva, ni d’un dels personatges que poblen les meves ficcions. Tampoc l’he sentit dir a ningú del meu entorn, de la meva quotidianitat, ni l’he sentit al metro, al tren o pel carrer, quan vaig caminant sense cascos, cosa rara, bastant extraordinària. La diu l’Audrey a la Harper, dues de les protagonistes de Hal & Harper, una sèrie deliciosa, gens previsible, ni pàmfila, de capítols curts, poc més de 20 minuts, amb diàlegs naturals, mai impostats, tampoc forçats, i un humor intel·ligent, provocador. L’argument se centra a narrar, d’una manera en absolut convencional, la història d’una família que, segons els estàndards, tan limitants, definiríem com a disfuncional. Un pare i els seus dos fills de 20 i pocs anys amb vides marcades, llastades, per un trauma comú, la pèrdua, no sabem si fortuïta o voluntària, i aquí entra en l’equació la variant del suïcidi, de la mare, quan ells, el Hal i la Harper, eren petits, uns nens. Ell, enfrontat a una nova paternitat després de quedar-se embarassada la seva parella, més jove que ell, amb la qual fa temps que està convivint, estable, evoca fins a la tortura el seu primer paper de pare, desbordat, incapaç, deficient, tot i que amb un amor immens cap als seus fills orfes de mare. Desplegada la trama amb intenció de despertar l’interès, ja que mereix, i molt, la pena, torno a l’escena del principi, aquella en la qual l’Audrey, companya de feina de la Harper, li diu, tancades al lavabo de l’oficina, mirant d’amagar-se, igual que els seus sentiments: "Estem bé, no ha passat res, continuem respirant". Ho fa referint-se a una decisió que la Harper no s’atreveix a prendre, la de mudar-se a Londres (l’acció transcorre a Los Angeles), on li han ofert una feina i viu la família de la seva mare, de la qual ho ignora tot, no només la causa de la seva mort. La Harper no decideix, no pot, per temor al que la seva marxa pugui provocar en les persones que l’envolten, el seu germà Hal, sobretot, que cuida des de la infància; el seu pare, emocionalment inestable, i l’Audrey, és clar, per la qual comença a sentir una cosa bonica, emocionant, després de sis anys de relació amb una altra noia, l’amor de la qual la va rescatar en el seu moment, li va donar identitat per primera vegada, la va permetre ser. Són moltes, vaig pensar després de sentir aquesta frase, de veure aquesta escena, les decisions que no prenem per no ferir els altres, les vides que deixem de viure, hi renunciem, perquè els que ens envolten puguin continuar vivint les seves, no les nostres. Eleccions de vegades nímies, trivials, no necessàriament transcendentals per a l’esdevenir d’una existència que mai s’atura, ni torna enrere. I no és amor, o empatia, el que les motiva. És la por de perdre. Però, com va escriure Elizabeth Bishop en un poema molt bonic, perdre també és un art: "Perd alguna cosa cada dia. Accepta l’angoixa de les claus perdudes, de les hores malgastades en va. L’art de perdre es domina fàcilment. Després entrena’t a perdre més lluny, a perdre més ràpid, llocs i noms, els llocs on pensaves viatjar. Cap d’aquestes pèrdues ocasionarà el desastre".