EUA: La irracionalitat assalta la democràcia

El (pen)últim episodi ha sigut la destitució del president de la Cambra de Representants, el republicà Kevin McCarthy, en mans de la minoria demòcrata i de vuit congressistes del seu propi partit. És la primera vegada en la història del país que es destitueix un ‘speaker’ del House, cosa que converteix McCarthy en el president més efímer des del 1876: només ha durat 10 mesos en el càrrec. Trumpista i molt lluny de ser un republicà clàssic, McCarthy ha perdut el seu lloc perquè en un rampell de responsabilitat va pactar amb Joe Biden augmentar el sostre de deute del país i ajornar al novembre el possible tancament del govern federal. La responsabilitat cotitza a la baixa en la dreta nord-americana.

No és un problema atribuïble a Donald Trump, la democràcia nord-americana ha sobreviscut abans a populistes, racistes i polítics interessats en el profit propi. També ha resistit a la corrupció, als ‘lobbies’, als diners bruts, a la propaganda, als programes de Govern progressistes i als reaccionaris i retrògrads. Tampoc van poder amb ella ni tan sols el sectarisme partidista, la lluita atroç pel poder, la irrupció de la política espectacle i la ruptura de consensos. És la irracionalitat la que converteix en inviable el sistema democràtic. Un dels últims exemples: Jim Jordan, congressista per Ohio, candidat a substituir McCarthy, afirma que els autors de l’assalt al Capitoli el 6 de gener del 2021 van ser «turistes». Al país de les meravelles del partit Republicà es pot afirmar que Trump no és el més radical ni el més insensat en la seva formació.

Al Gore va publicar el 2007 ‘The Assault on Reason’ (El asalto a la razón), un llibre en el qual denunciava la tendència en la política nord-americà a prendre decisions basades en la ideologia, el tacticisme, el partidisme, la pressió dels ‘lobbies’ i els interessos inconfessables i no en la raó i l’anàlisi de les dades. Gore es referia en gran manera a l’emergència climàtica però no només a això, la guerra de l’Iraq llavors era un bon exemple de decisió irracional. El vicepresident de Bill Clinton va encertar en el diagnòstic, però va fallar en una de les solucions que va proposar: Internet com a espai de lliure difusió i debat d’idees davant els mitjans tradicionals, sobretot la televisió, que considerava parcial. En canvi, l’assalt a la raó avui es difon per les xarxes socials i s’ha vist beneficiat pel dràstic canvi en la influència dels mitjans en la conversa pública.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La irrupció del populisme, l’auge de les democràcies il·liberals i el deteriorament de la democràcia té moltes causes (crisi econòmica, pressió migratòria, bretxa generacional, canvis de paradigmes mediàtics i socials...) però necessita com a pas previ un triomf de la irracionalitat. L’hem anomenat postveritat, ‘fake news’, bombolles de les xarxes socials, narrativa, propaganda... Són diferents maneres de referir-se a fenòmens que tenen en comú que són immunes a les dades, al debat format i a un terreny de joc acotat per la realitat i un coneixement compartit.  

El dret als mateixos fets, l’individualisme extrem, la confusió entre opinió i realitat, el pensament màgic i l’emotivitat com a principal palanca política fan impossible una conversa pública, i sense ella és inviable un debat polític. Orfes dels dos, un sistema democràtic irracional acaba sent caòtic, veu turistes on hi ha colpistes, veu patriotes en els que pretenen cometre frau electoral i considera portar armes un acte de llibertat. En aquesta tessitura estan avui els EUA, un moment crític al qual s’ha arribat després de dècades d’acceptar com a legítim un discurs irracional. Els altres, en lloc de prendre’n nota, els hem seguit per camins similars.