Els meus morts, els teus morts
Esquerdada la idea de bé comú, ni tan sols principis bàsics com la denúncia de la barbàrie aconsegueixen un mínim consens en el debat polaritzat
Primer va ser l’ells i nosaltres. El 15M va ser a Espanya l’explosió d’aquest eix conversacional: l’1% i el 99%; la gent i la casta; les noves generacions i la cultura de la Transició; els ciutadans i l’establishment; els guanyadors i els perdedors de la globalització... Sempre ha existit aquest eix conversacional –la tradicional consciència de classe; l’ús per part del nacionalisme de l’enemic exterior; els vells coneguts populisme i demagògia–, però el 15M marca de manera simbòlica el seu predomini en la conversa pública i política actual amb uns elements que llavors van ser rabiosament nous: la vocació d’horitzontalitat, l’atomització de l’àgora en bombolles d’atenció impermeables, la impugnació del sistema sencer, l’entrada en edat política de la proclamada generació millor formada de la història...
El primer cop de volant, el del 15 M, va ser a l’esquerra. El següent, no obstant, va anar a la dreta. A Espanya i a la resta d’Europa, el llenguatge, les tàctiques i les estratègies de les noves maneres de fer política a l’esquerra de la socialdemocràcia es van adaptar sense problemes a la dreta de la democràcia cristiana. El Brexit, la mutació del Moviment 5 Estrelles i la irrupció de Salvini primer i Meloni després a Itàlia, el creixement sostingut en el temps del lepenisme, l’auge dels moviments ultres al centre i a l’est d’Europa, Vox a Espanya... es van construir sobre un molt agressiu nosaltres i ells. I què es pot dir dels EUA, sempre a l’avantguarda, on la victòria de Barack Obama (que va intentar com va poder no abusar del nosaltres racial) va donar lloc a un moviment pendular a la dreta, des del Tea Party original fins a la galàxia de sigles de l’alt-right que va desembocar en el trumpisme.
El següent: la multiplicació dels nosaltres i, per tant, dels ells que confrontar. Les bombolles impermeables alimenten de manera natural identitats impermeables: es multipliquen les sigles a esquerra i dreta, s’atomitza la conversa, es debilita i es dilueix el marc comú, l’experiència personal passa a ser la norma general. Tot es divideix una vegada i una altra: la dreta, l’esquerra, les seves versions extremes, el feminisme, el nacionalisme, les generacions, el gènere, el sentit de permanència... El que passa cedeix importància al que es percep que passa. La conversa pública viu una dissonància creixent entre percepció i fets, entre emoció i dades, alimentada per la multiplicitat d’emissors a la plaça pública. Es perd l’espai públic de conversa i, també, la idea de bé comú.
Així es gesta el tsunami de dicotomies: la meva llibertat d’expressió i la teva; els meus drets, els teus drets; la meva experiència vital no és la teva. Sí a l’escrache a ells, però no a nosaltres; sí a la cancel·lació d’ells, però no dels nostres. La meva corrupció, la seva corrupció; els meus insults, els seus insults; la meva realitat, la seva realitat; les meves dades, les seves dades; les seves vacunes, la meva salut; la seva ciència, el meu terraplanisme; la meva veritat, la seva mentida. Per exemple: no es defensa la llibertat d’expressió per se, sinó la pròpia, i el que és intolerable per a nosaltres és el mínim que es pot fer contra ells.
En el nostre accelerador de partícules hem arribat ja a la fase els meus morts, els seus morts. Gaza és un exemple palmari: en la conversa polaritzada sobre el conflicte palestinoisraelià no es defensa el dret a la vida universal, sinó el de cada trinxera de la conversa. No només es tracta que els morts palestins i israelians són utilitzats com a arma llancívola en la conversa, sinó que es recorre a altres atrocitats. Així, als que denuncien la massacre a Gaza, se’ls mostren altres massacres en altres països, com si no fos possible estar en contra de qualsevol acte de barbàrie. Aquells que no mouen ni una cella per la mort de milers de persones en terres palestines acusen d’hipocresia els que es mobilitzen perquè no organitzen flotilles pels ucraïnesos. Pel que sembla, si els teus morts són palestins, t’alegren els morts ucraïnesos. I viceversa. L’assassinat de Charlie Kirk és un altre exemple: la indignació dels seus és inversament proporcional a la que genera quan la víctima pertany a l’altre costat de la dicotomia.
I, així, a crits, plens de justa indignació i posseïdors de l’única veritat, ni la mort genera consensos.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
