¿Jubilar-se als 62 anys?

Però França no pot perquè des de les eleccions anticipades del 2024 Macron no té majoria al Parlament i el seu Govern no pot aprovar pressupostos. L’Assemblea Nacional està partida en tres blocs i cap té majoria. L’extrema dreta de Marine Le Pen, la coalició d’esquerres –amb Mélenchon i els socialistes a punt de brega– i els centristes –diversos– que recolzen Macron. I tres primers ministres –el conservador Barnier, el centrista Bayrou i el macronista Lecornu– ja han cessat al no poder aprovar uns pressupostos que l’extrema dreta i l’esquerra diuen que afavoreixen els rics. ¿Què cal fer? Uns demanen eleccions legislatives –sense garanties que el bloqueig se superi– i els insubmisos exigeixen que Macron se’n vagi i avanci les eleccions presidencials. Seria una gran crisi de règim, ja que a França el president de la República és una mena de rei, però amb molt poder. I des de 1969 cap president ha dimitit. Llavors ho va fer el general De Gaulle, poc després de la revolució del Maig del 68.

El governador del Banc de França diu que França ja no és un motor d’Europa sinó el furgó de cua. La crisi econòmica és insoluble perquè no hi ha majoria per aprovar un pressupost, cosa que empitjora l’economia. ¿Com es pot sortir del laberint? Macron –molt desprestigiat– prioritza l’estabilitat. Ha renomenat Lecornu per aconseguir un pressupost. Com sigui. Però Marine Le Pen i els insubmisos de Mélenchon ja han presentat una altra moció de censura. I l’única manera de mirar de salvar-la ha sigut un pacte d’últim minut entre Lecornu i els socialistes.

No ha sigut fàcil. Tot i que Macron va ser ministre d’Economia del socialista Hollande, els seus camins van divergir des que va ser elegit president el 2017 i, encara més, des que va ser reelegit el 2022, amb menys suports, contra Marine Le Pen. L’objectiu de Macron era liberalitzar l’economia i abaixar la despesa social –superior a la mitjana de l’euro–, però la rebel·lió dels Armilles Grogues i la covid van disparar el dèficit. I després de ser reelegit el 2022 es va entossudir –malgrat haver tingut molts vots d’esquerra contra Marine Le Pen– a apujar l’edat de jubilació. A França és de 62 anys, un fet excepcional, ja que a molta Europa està en els 67. Sembla assenyat haver-la allargat a 64 anys (ell volia fer-ho als 65). Però va ser un canvi molt impopular. Molts francesos hi estaven en contra: els d’esquerres que l’havien votat com a mal menor es van sentir traïts, i els sindicats –fins i tot la moderada CFDT– van fer vagues generals i grans manifestacions. Macron la va treure, però amb fòrceps. I contra França, ja que els que voten extrema dreta més els d’esquerres –junts– són majoria.

I per mirar de salvar l’actual moció de censura, Lecornu ha pactat amb els socialistes congelar la jubilació als 64 anys fins després de les pròximes presidencials. Fins al 2028. Amb un cost de 2.200 milions. Macron enterra així la seva reforma més emblemàtica, renuncia a acostar l’edat de jubilació a l’europea i enerva la coalició que el recolza, més els més conservadors. Macron i Lecornu creuen que la prioritat és l’estabilitat. Raonen que la inestabilitat podria ser més cara.

Notícies relacionades

Així tot

El resultat de la mamografia

Però sorgeixen quatre grans preguntes. Primera: ¿quant durarà una estabilitat cosida amb agulles? Segona: ¿es poden fer reformes, necessàries però impopulars, sense majories sòlides i contra bona part de la població? Tercera: ¿el preu de l’estabilitat pot ser que els francesos es continuïn jubilant als 62 anys, una cosa que –quan la vida s’allarga– sembla gairebé un disbarat? Quarta: ¿avui és d’esquerres defensar els 62 anys?

El president Macron considera que així salva una crisi de règim, però la seva presidència –que aspirava a fer que França tornés a ser el far d’Europa– s’acaba mirant d’evitar una catàstrofe. Sense garanties.