No m’agrada la fruita

Espanya no necessita mirar a Califòrnia per entendre de què va això. La política espanyola fa temps que va convertir la bronca en quasi l’únic argument de la conversa pública. L’insult, l’exageració, l’amenaça i les males formes, fins i tot els insults, s’han tornat moneda corrent. La diputada Miriam Nogueras, en ple debat d’un tema tan important com la durada de la jornada laboral, va justificar així el seu vot: "Perquè el del taller del teu poble no és l’amo de Ferrari. La persona que talla els cabells al teu poble no és la propietària de L’Oréal, i el carnisser del teu poble tampoc és l’amo de Mercadona, collons". Miguel Tellado, secretari general del PP, va dir: "Aquí podem començar a cavar la fossa on reposaran les restes d’un Govern que mai va hauria d’haver existit".

Un episodi ja cèlebre en la política espanyola va ser el d’Isabel Díaz Ayuso i la fruita. Quan Sánchez va esmentar el seu germà al Congrés, ella va remugar un "fill de puta". Després, el seu equip va transformar l’exabrupte en "m’agrada la fruita". La frase es va fer viral, es va imprimir en samarretes, va ser objecte de marxandatge i Alberto Núñez Feijóo la utilitza per subtitular un vídeo de ball a TikTok. El seu antecessor, Pablo Casado, va deixar un diccionari d’invectives dedicat a Sánchez: traïdor, felló, il·legítim, xantatgista, ostatge, mentider compulsiu, escarni, incompetent, catàstrofe, deslleial, egòlatra, mediocre, okupa...

No es pot acusar només la dreta de cultivar la brega. Óscar Puente ha fet del to insolent i l’excés verbal un estil propi. Entre ocurrència i desqualificació, el ministre ha convertit cada aparició pública en una oportunitat de treure el zasca.

¿Per què diu "collons" Miriam Nogueras de manera tan premeditada que fins i tot sona forçat, un recurs oratori amb objectiu comunicatiu? Perquè l’insult, la paraulota, transmet proximitat. Allunya el fantasma del polític elitista i el converteix en col·lega de bar. Els improperis diverteixen els propis, indignen els aliens, es fan virals en segons. Les hipèrboles i falsedats deshumanitzen l’adversari: el fan un mem. La política deixa de ser conversa i es transforma en un intercanvi de monòlegs de barri. El pitjor és que algun o alguna es creurà hereu dels mestres de l’esgrima oratòria parlamentària.

Aquest estil té un alt preu: banalitza el discurs polític i perjudica la democràcia. Insultar, exagerar, mentir, no és innocu. És un torpede a la línia de flotació de la conversa pública. Perquè, per sota, hi ha subjacent una visió desoladora del ciutadà: un ésser apàtic, acrític, incapaç de suportar un discurs adult. És pitjor que la infantilització: és pensar que el ciutadà mitjà és el brut últim de la classe, a qui no li interessa res que no el diverteixi o li convingui, les riallades, el caca, cul, pet, pipí.

Notícies relacionades

Millor cap enrere

Disciplina

¿Com i per a qui governarà qui té aquest concepte dels seus conciutadans? Si el ciutadà només respon a les baixes passions, ¿per a què se li ha d’oferir alguna cosa més que mems i idees (per anomenar-les d’alguna manera) fast food? Si la penya és macarra, es mereix i tindrà polítiques macarres, per dir-ho en un discurs d’estil ayusià.

Exercir la política partint de les baixes passions és senzill: no és cap art suprem de la comunicació política. I no, ni a la democràcia ni als demòcrates ens agrada la fruita.