Polarització al cub

En la conversa sobre el conflicte palestino-israelià hi convergeixen tres capes de polarització: és un tema polaritzat al cub. Ha sigut així des de fa molt temps; en l’actual estat de l’àgora pública (la polarització de l’algoritme, les bombolles d’atenció, la cleca i el postureig com a estratègia comunicativa de polítics, governs i estats, etcètera), el soroll s’eleva exponencialment.

La primera capa de polarització és la del conflicte per se. És el més mediàtic del món, ha generat història per sobre de les seves possibilitats, encadena en poc més d’un segle guerres, impactants actes terroristes, líders icònics, innombrables processos diplomàtics i un dens corpus legal (resolucions de l’ONU, plans de pau, estudis acadèmics, feina d’historiadors...) objecte d’una contínua impugnació. Els fets, des que es va crear a finals del segle XIX al nord del que llavors era Palestina i avui és Israel la primera colònia d’inspiració sionista, són clars i estan àmpliament documentats; sobre què ha passat i està passant no hi ha gaire a discutir: el projecte sionista controla d’una manera o una altra tot el territori de l’antiga Palestina del mandat britànic. En canvi, els relats són múltiples, antagònics i confrontacionals. Tot això, sota el focus d’un interès mediàtic inesgotable. "¿Per què hi ha tants periodistes estrangers aquí, per què no informeu d’altres conflictes?", solien preguntar-nos ciutadans israelians als corresponsals durant els anys durs de la segona Intifada. Perquè, per a les grans capitals d’Occident, Israel sempre ha sigut un assumpte intern.

La segona capa de polarització és la ideològica. El primer eix obvi és la divisió esquerra propalestina / dreta proisraeliana. No sempre ha sigut així (l’atracció dels quibuts sobre l’esquerra; certes dretes i extremes dretes són hereves als seus països d’una profunda tradició antisemita), però avui és tan potent que fins i tot fa efecte en l’esquerra als EUA, un país que, amb Alemanya, constitueix un cas particular en la seva relació amb Israel. Hi ha altres eixos i debats ideològics: el nord/sud; els defensors d’organismes i regles de governança internacional i els que deploren el multilateralisme; l’autoritarisme i dèficit democràtic del món àrab; el paper polític i social de l’islam, no només a la zona, sinó també als països europeus; el nacionalisme com a manera de crear i governar un Estat... N’hi ha un que adquireix força i el desenvolupament del qual cal veure amb l’expansió de l’extrema dreta: l’establishment proisraelià davant els antisistemes propalestins. I, per descomptat, el racisme, l’antisemitisme i la islamofòbia emmetzinen la conversa.

Notícies relacionades

Netanyahu, no; Israel, sí

El desafiament de l’Alzheimer

La tercera capa sorgeix quan el conflicte entra en les dinàmiques de la contesa política interna. Espanya n’és un cas paradigmàtic. La política del Govern de Pedro Sánchez ha convertit el conflicte en un assumpte de discussió interna en un context molt polaritzat: sanchistes propalestins, la dreta proisraeliana. La política espanyola no es caracteritza per mantenir debats elevats de política exterior, així que no ha d’estranyar el lamentable espectacle ofert a compte de la Vuelta o la banalització insuportable de temes tan greus i importants com un genocidi, l’antisemitisme, el boicot a un país o el paper de la societat civil en una democràcia per influir sobre les polítiques dels seus governs.

Dit d’una altra manera: s’acaba parlant (cridant, insultant) del conflicte a partir de si cauen bé, malament o regular Isabel Díaz Ayuso o Ada Colau. I això és obscè.