Erradicar Hamàs

Ser pessimista o escèptic sol ser la manera més realista d’abordar els assumptes del Pròxim Orient. Hi ha molts i variats motius per mirar amb reserves el pla de pau de Trump. El principal: que no és un pla de pau, sinó un acord entre potències per repartir-se el territori palestí sota la lògica de la força bruta i del desenvolupament immobiliari, que recorda els plans de reconstrucció dissenyats en centres de convencions de Houston per al nou Iraq mentre els avions de George Bush bombardejaven Bagdad. Un protectorat dirigit per un consell d’administració en ple segle XXI: idees velles disfressades de noves.

Hi ha més raons per a l’escepticisme: els palestins no han participat en l’elaboració del pla; desenvolupar-lo depèn d’Israel, i aquesta història ja s’ha viscut abans i el seu final és conegut; ni Netanyahu ni els seus socis tenen més incentius que la pressió de Washington per respectar un pla en què no creuen i que no coincideix amb els seus interessos polítics ni amb el projecte de la facció sionista avui majoritària a Israel; es presenta com un èxit que en ple segle XXI no s’expulsi per la força centenars de milers de persones de la seva terra; deixa el moviment palestí sense interlocutor polític, i els buits sempre els omplen els radicals; no hi ha rastre de paraules com justícia, reparació, reconciliació o perdó després de dos anys de patiment extrem; el text parteix de la falsa assumpció que el conflicte va començar el 7-O, i, last but not least, Tony Blair, la gestió del qual com a enviat especial per al Pròxim Orient del Quartet (2007-2015) va demostrar el seu escàs ascendent a la regió, amb un èxit perfectament descriptible en la seva missió de promoure el desenvolupament econòmic i la pau als territoris ocupats palestins. Com es diu ara, els carrers –en aquest cas, els palestins– recorden Blair.

Notícies relacionades

Juli Soler, el mèdium

Si alguna vegada moro

Molt s’ha debatut sobre les motivacions de Hamàs per emprendre l’horror del 7-O: la vinculació amb l’Iran o l’estratègia suïcida de despullar davant el món el caràcter genocida de l’Estat d’Israel són algunes de les teories més esteses. El cert és que el balanç, dos anys després, és desolador: Gaza destruïda; desenes de milers de palestins assassinats; la cúpula política del moviment islàmic, escapçada; el seu feu, arrasat. Tot i així, Hamàs està lluny de ser erradicada perquè, com sap bé Israel, això no és possible.

Aquesta història ja s’ha vist abans: un moviment palestí –digui’s OAP, ANP o Al-Fatah– arriba a un acord amb Israel en posició de debilitat i percebut com a injust per àmplies capes de la societat palestina. Immediatament sorgeix l’oposició radical –digui’s Hamàs o el Gihad Islàmic–. Hamàs potser entrega les armes, però difícilment un altre moviment radical no ocuparà el seu lloc, i més després de l’infern en què Israel ha convertit Gaza. Els palestins no oblidaran l’ocorregut durant generacions, i és fàcil imaginar el ressentiment acumulat. Hamàs pot desaparèixer, però la idea i la flama de la resistència –també la violenta, també la terrorista– no ho faran mentre persisteixi l’ocupació en qualsevol de les seves formes. Que un protectorat és una vella eina d’ocupació no és escepticisme: és realisme.