La unilateralitat

En aquest joc de miralls en què estem immersos, en el llarg i costerut camí cap a la investidura, moltes de les passes des de la banda que vol la presidència –i que, per tant, és la feble– es fan via declaracions públiques. És el sistema prova-error: Pedro Sánchez o algun dels altres líders, majoritàriament Yolanda Díaz, llança una afirmació a manera de test, per provar els marges que tenen amb Waterloo, i amb la resposta de Puigdemont comproven l’encert o l’error. Mentre no hi hagi una negociació en ferm, seriosa, estructurada i amb el relator exigit, aquesta fórmula sembla la preferida de Sánchez per saber si trepitja sorramolls. I, vistos els resutats, és evident que els trepitja.

La darrera prova-error ha estat l’afirmació de Yolanda Díaz en el sentit que l’amnistia només pot sortir d’un pacte històric, i que això implica la renúncia a la unilateralitat. Des de la seva perspectiva, aquest pacte històric, segellat amb l’amnistia, ha de resoldre el conflicte i, en conseqüència, acabar amb la històrica 'qüestió catalana'. La renúncia al resilient 'ho tornarem a fer' seria, en aquest sentit, una exigència necessària.

I si la prova cercava resultat, l’error ha quedat comprovat en forma de tuit de Puigdemont: "Em penso que algú es confon. No som nosaltres els qui necessitem suport per anar a la investidura. A veure si ens entenem: les condicions no les posa qui et demana ajuda. Això va al revés" i ha quedat clar que negociar unes circumstàncies no vol dir renunciar a uns ideals.

És possible que, més enllà de l’amnistia, i malgrat la histèria que s’ha instal·lat en l’espanyolisme més ranci i intolerant –que inclou els mamuts socialistes de torn–, aquest sigui l’escull més important per avançar cap a un acord: Sánchez no pot pactar amb qui vol tornar a liderar un procés d’independència, i Puigdemont no pot renunciar a tornar-ho a fer.

Si aquesta és l’equació, altrament previsible, cal entendre que Sánchez i Yolanda s’han equivocat a plantejar una exigència inassumible que podria ser mortal per aconseguir un acord. D’entrada, han errat el sentit de la petició de l’amnistia, que Puigdemont no planteja com 'un perdó', és a dir, com una mena d’indult generalitzat, sinó com un canvi de carril. L’amnistia és l’assumpció de l’error que ha significat intentar resoldre el problema català per la via repressiva i judicial, i alhora, amb el final de la repressió, és l’oportunitat per fer taula rasa i tornar a posar el conflicte en la casella política.

Si l’amnistia es planteja en termes de perdó generalitzat –com sembla que fan el PSOE i Sumar– el conflicte queda reduït a una rebequeria col·lectiva de la qual ens hem de penedir. És el mestre d’escola perdonant-nos el pecat, si prometem no repetir-lo. Però un conflicte nacional no és una entremaliadura escolar, i pretendre que un líder polític en actiu, amb unes conviccions fortes, que fa sis anys que lluita pel dret a l’autodeterminació de Catalunya, renegui del seu objectiu polític i regali la investidura per una amnistia, és somiar truites. Plantejat en aquests termes de xantatge ideològic, la investidura sembla impossible.

La qüestió és per quin motiu volen posar Puigdemont en aquest arriscat atzucac, que inevitablement posa en perill la investidura. Segurament perquè tant Sánchez com Díaz necessiten armar-se d’arguments per fer digerible el gripau de l’amnistia a propis i estranys, i per això volen vendre-la com un triomf de l’Estat damunt l’independentisme, i no com una derrota. Erren el tret, perquè el que caldria és vendre-la com una oportunitat per tornar a plantejar el conflicte en termes d’alta política.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però més enllà de la guerra del relat públic, que ara està en una fase molt bèl·lica, també hi ha la convicció que Ortega y Gasset va elevar a categoria de dogma: no cal resoldre el conflicte català, només despistar-lo, arrossegar-lo, confondre’l i anar guanyant temps sense cap perspectiva de fons. Sigui com sigui, és evident que posar una condició inassumible a qui demanes urgentment un acord polític és força grotesc.

És Sánchez qui vol ser president i és Sánchez qui demana els vots a Puigdemont per aconseguir-la. Potser seria bo no oblidar aquesta obvietat.