La tribuna
Il·legal, il·legítima i immoral
L’‘operació Catalunya’ va ser una operació d’Estat, amb totes les institucions permetent-la, monarquia inclosa, i amb tot l’espectre polític acceptant-la
No oblidem que abans és Espanya que la democràcia, i aquest és un dogma de fe que practiquen d’extrem a extrem de l’arc ideològic espanyol
"No es veien capaços de guanyar-nos a les urnes, que és el que tocaria a la democràcia, i van decidir que guanyarien de la manera que fos, això és l’operació Catalunya". Amb aquesta rotunda afirmació, Artur Mas ha reblat la seva intervenció a la comissió del Congrés que investiga la guerra bruta contra l’independentisme, la qual ha considerat "il·legal, il·legítima i immoral".
Abans del president Mas ha passat per la comissió l’exvicepresidenta Sáenz de Santamaría, que, com la resta d’implicats del PP de l’època –des de Fernández Díaz fins a Camacho, Cospedal o el mateix Rajoy–, ha negat qualsevol implicació en l’operació. Però les proves hi són, les veus a les gravacions queden ben retratades, els informes falsos que sortien de les clavegueres els hem llegit, la intervenció en les eleccions està avalada, l’espionatge als líders catalans està demostrat, la destrucció de la Banca Privada d’Andorra es va perpetrar, i, en suma, ha quedat sobradament confirmada l’existència d’una macrooperació de l’Estat contra el moviment democràtic sobiranista des del 2012, quan encara no havia mutat en un moviment directament independentista
Una macrooperació que no només es va moure en l’obscuritat dels rèptils, sinó també a plena llum, des d’estructures oficials: sense el CNI no hi hauria hagut, per exemple, el cas Pegasus; sense les maniobres del Ministeri d’Exteriors –amb visites incloses de Rajoy al Principat–, no hi hauria hagut cas Andorra. Tots els que ara pateixen d’un sever atac d’amnèsia –acompanyat d’una bona dosi de fatxenderia– varen estar en la primera línia d’un temps fosc en què la democràcia espanyola va ser un drap brut amb el qual es destruïen drets fonamentals.
I després vindria l’abús del cos judicial, capaç de forçar les lleis per tal de perseguir, estigmatitzar i condemnar tots els dirigents civils i polítics del moviment, amb l’empara d’un Estat de dret que dominen i perverteixen com si fos una autarquia. Jutjats i institucions, com per exemple el Tribunal de Comptes, que es va convertir en un instrument letal contra patrimonis privats, amb l’única voluntat d’espantar, amenaçar i castigar els que havien gosat fer el referèndum. Artur Mas s’ha referit a aquesta actuació de repressió ideològica, fent la liaison amb la llei d’amnistia: "El Tribunal de Comptes fins i tot s’atreveix a desobeir una llei aprovada per les Corts, publicada al BOE i amb la signatura del rei Felip VI".
I és aquest verb, el verb gosar, sobre el qual pivota tot el que va passar durant els anys més obscurs de la gran causa catalana. Les Cospedal, Rajoy, Sánchez-Camacho, Rajoy, ara Sáenz de Santamaría, tots han passat per la comissió amb la supèrbia pròpia dels que saben que ho podien fer i tenen garantida la impunitat. En aquest sentit, Artur Mas ha reclamat en la seva intervenció saber la veritat i que s’assumeixin les responsabilitats, però és clar que no aconseguirà ni una cosa ni l’altra. Ni tan sols quan presenti la querella penal que ha anunciat. No ho aconseguirà perquè l’operació Catalunya va ser una operació d’Estat, amb totes les institucions permetent-la –monarquia inclosa–, i amb tot l’espectre polític acceptant-la. Ara la banda progre, del PSOE a Podem, fa escarafalls i assegura que va ser un escàndol, però és una indignació amb sordina, i la prova és el poc interès dels seus mitjans afins. Amb sordina, i impostada, perquè parlem clar: a tots ells, progres inclosos, els va anar molt bé que el PP fes la feina bruta. O hem de recordar com es va beneficiar la Colau de les mentides contra Xavier Trias? Hem de recordar com van anar de bé al PSC les mentides contra Artur Mas? I encara més, hem de recordar que amb Pedro Sánchez al poder es varen autoritzar les infiltracions del Pegasus als dirigents catalans, incloent qui aleshores era el president de la Generalitat?
Aquesta és la qüestió: que, si és inapel·lable que l’operació Catalunya va erosionar la democràcia espanyola, també ho és que a ningú li amoïna que allò passés. O pitjor, tots, progres inclosos, "entenen" que algú fes "el que s’havia de fer" per frenar les aspiracions catalanes. No oblidem que abans és Espanya que la democràcia, i aquest és un dogma de fe que practiquen d’extrem a extrem de l’arc ideològic espanyol.
