¿Què dirà Puigdemont?

Em truca una exdiputada socialista no catalana: «Però, ¿què és realment Junts i què farà?». És, simplificant, una estranya amalgama de polítics de l’antiga CDC (Turull, secretari general, i d’altres menys definits com Xavier Trias) amb independentistes maximalistes units per la fúria contra Madrid... i contra ERC. Però qui pren les decisions –quan vol– és Puigdemont, que ha recolzat els irreductibles perquè els ‘realistes’ no poguessin negociar sense el seu permís.

¿Què dirà Puigdemont dimarts? Exposarà una posició de màxims per obrir negociacions després de l’11 de setembre (per evitar xocs amb la radical ANC), el 19 de setembre (Sánchez s’haurà de retratar sobre l’ús del català al Parlament europeu), i el previsible fracàs de la investidura de Feijóo. 

Llavors Sánchez i Puigdemont quedaran cara a cara amb la companyia més o menys còmoda i per aquest ordre de Bildu (ja ha dit que sí), Sumar (necessita marcar perfil), el PNB i la inquieta ERC. Puigdemont no ha tingut un èxit (ha passat de 8 a 7 diputats), però ERC n’ha perdut 6 (de 13 a 7) i la CUP els 2 que tenia. Ara l’independentisme té 14 escons pels 23 de la legislatura passada quan Catalunya n’elegeix 48. I el PSC en té 19, més que JxCat i ERC junts. 

Però a Puigdemont li ha tocat la loteria perquè els seus 7 diputats són imprescindibles (tot i que sigui amb una abstenció) perquè Sánchez, amb els 172 del Frankenstein anterior, sigui investit. Una carambola ha fet Puigdemont el rei del mambo, tret que les seves exigències facin que Sánchez es resigni a la repetició electoral. ¿Què farà al final Puigdemont? Ningú ho pot assegurar i fins al 17 de novembre (data límit) queda molt. Però crec que la seva història recent pot ajudar a situar-lo. 

1. Puigdemont és un radical però també un polític calculador. El 2017 volia convocar eleccions (sabia que la declaració unilateral fracassaria), però no ho va fer per por de perdre les eleccions davant una ERC que l’acusaria de covard. I ha pagat per això.

2. Després de les eleccions catalanes del 2021 sabia que havien de votar la investidura d’Aragonès (ERC havia guanyat), però era reticent a entrar en el Govern. Va ser Jordi Sànchez, llavors secretari general de Junts, qui va pactar.

3. Puigdemont va consentir-ho, però progressivament va concloure que havien d’abandonar el Govern, malgrat perdre càrrecs i diners, per poder marcar una política diferent de la d’ERC. Primer es va eliminar Jordi Sànchez i després Albert Batet, el portaveu parlamentari, va xocar amb Aragonès. ERC va caure en la provocació i els va fer fora del Govern a gust. Però potser no va mesurar totes les conseqüències.

4. L’operació Trias (un moderat) va ser dissenyada per Puigdemont per tenir els més vots possibles (fins i tot de la dreta anti Colau) i quedar per davant d’ERC en les municipals de Barcelona. Ho va aconseguir (11 regidors contra 5) i si Trias no és alcalde només es deu al fet que Collboni va ser més llest, tossut... i va tenir sort.

5. Però l’objectiu, batre ERC per després quedar primers en les legislatives i que Sánchez hagués de negociar amb Waterloo (i menys amb ERC), va avançar.

6. Al final JxCat i ERC han empatat a 7 diputats, però ERC ha perdut més que JxCat i la carambola ha convertit Puigdemont (els seus 7 diputats són necessaris) en el rei del mambo.

Notícies relacionades

¿Qui es pot beneficiar de l’amnistia que ERC i Junts negocien amb el PSOE?

«Nul·la democràcia interna»: Membres del Consell de la República denuncien la maniobra de Puigdemont per tenir més poder

7. Puigdemont jugarà fort i la seva força és que pot dir que no. El més lògic i assenyat seria que posés condicions dures –que Sánchez es pogués empassar– i intentar així maneflejar a Catalunya (malgrat que el PSC té més diputats al Parlament català i l’espanyol) i a la mateixa capital. Però en política les emocions i altres coses pesen molt i Puigdemont pot acabar inclinant-se a repetir eleccions per tres raons: no trencar amb la base independentista més radicalitzada, aconseguir així derrotar Junqueras en la guerra interna i atraure el focus europeu i internacional posant Espanya en una posició més delicada.

Potser avui ni ell mateix sap la seva decisió final.