Vox com un mal menor

El full de serveis no sembla ser el problema de l’anomenat ‘sanchisme’, segons es pot interpretar de les enquestes. Les fuites d’aigua es donen en primer lloc pel rebuig que genera la figura del mateix Pedro Sánchez en una part de l’electorat, una animadversió en la qual té molt a veure la caricatura que d’ell s’ha dibuixat des de la dreta i l’extrema dreta. Però sobretot la principal via d’aigua la causa l’aversió que generen els aliats del sanchisme, aquesta majoria d’investidura que abans va ser la que va tombar Mariano Rajoy en la moció de censura i que formen l’esquerra de l’esquerra i els partits nacionalistes i independentistes bascos i catalans. 

Resulta interessant aturar-se en aquest punt. Als Estats Units, l’ascens de l’‘alt-right’ es va produir a cavall de la immigració i de la guerra cultural. Donald Trump va guanyar les eleccions en plena onada de MeToo contra una candidata, Hillary Clinton, que era el rostre del feminisme ‘establishment’ als EUA i que aspirava a ser la primera dona presidenta. Un escenari similar, amb les seves peculiaritats, es va donar a Europa, Giorgia Meloni i abans que ella Matteo Salvini a Itàlia, per exemple. A Espanya, no obstant, l’aparició i creixement de Vox va coincidir amb la crisi institucional i territorial d’octubre del 2017 a Catalunya. En el discurs de Vox, la unitat d’Espanya i la guerra cultural són els dos pilars fonamentals, sense que les polítiques migratòries o la sobirania nacional davant la UE tinguin el mateix pes que en altres països europeus. 

A diferència de la gestió contra la immigració, tema en el qual l’extrema dreta s’ha arrogat sense complexos la postura més dura davant l’esquerra i els conservadors de centredreta, la defensa de la unitat d’Espanya no és territori que pertanyi només a Vox o al PP. És transversal. En l’oposició, el PSOE va recolzar sense fissures l’aplicació de l’article 155 i la judicialització del problema a Catalunya. El Pedro Sánchez candidat no deia el mateix sobre els polítics presos que el Pedro Sánchez president. Decisions difícils que han provat ser positives per rebaixar el conflicte a Catalunya com la taula de diàleg i els indults, ¿existirien si Sánchez hagués tingut una majoria més folgada al Congrés? Sent de centredreta el PNB i d’esquerra Bildu, ¿amb qui hauria preferit pactar Sánchez si els ‘jeltzales’ haguessin sigut més forts al Parlament? No és aventurat afirmar que el PNB. 

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Els milers de votants que, segons les enquestes, abandonen el PSOE per votar el PP no són fatxes i masclistes. És molt probable que els repugnin les postures dels de Santiago Abascal sobre immigració o igualtat, i fins i tot pot ser que reconeguin el bon full de serveis d’un Govern de coalició que ha gestionat la pandèmia i una guerra d’Ucraïna. Però en un assumpte transversal com la unitat d’Espanya, que nacionalistes i independentistes bascos i catalans siguin crosses imprescindibles s’ha convertit en un mal major que el fet que Vox sigui la crossa del PP. Per aquesta raó, que a partir del debat canviés la conversa i la pregunta predominant ara sigui si Feijóo pot governar o no sense Vox és tan perillós per a Sánchez: pot portar a un vot útil anti-Vox per a Feijóo de votants socialistes. Per aquesta raó, els atacs del PP en aquesta franja de la campanya se centren en Vox, Múrcia ‘on my mind’. 

Dit d’una altra forma: entre un Govern de Feijóo amb Vox i un altre de Sánchez amb l’espai de Sumar (el perjudici de la llei del ‘sí és sí’ és enorme) avalat per nacionalistes i independentistes catalans, sembla que a la majoria dels espanyols els treu la son més la segona cosa, el feliç sanchisme, que la primera. Vox seria per a ells un mal menor.