Cursileria distòpica

Es tracta d’una espècie de cursileria o papanatisme distòpic, que en el cas de l’apagada s’ha reflectit en una mena d’anacronisme comunicacional. Ho hem vist en incomptables comentaris, posts, articles i converses en els quals s’han elogiat els vells transistors amb piles, els soparets amb espelmes al balcó de casa, els grupets als carrers de gent xerrant sense consultar cada 37 segons el seu mòbil, l’admiració per les multituds que es van congregar als parcs o als passejos marítims a veure el capvespre de l’esplèndid dia de primavera que el sistema elèctric va decidir fondre’s a zero durant uns catastròfics segons. En aquestes converses hi ha burles cap als adolescents que, de sobte, van conèixer l’avorriment de la vida sense dades, i fins i tot pena per aquells que van sovintejar centres comercials o grans establiments a la recerca d’unes quantes barres de wifi. D’aquí a uns mesos, cap a Nadal, no és difícil apostar que parlarem del baby boom de l’apagada. El mòbil, aquest aparell que tots tenim, sembla la font dels nostres mals.

Si creuen la gent gran del seu entorn, els adolescents que es van sentir orfes de mòbil deuen pensar que en els 80, quan no hi havia mòbils, a la tarda era habitual reunir-se en rotllanes en parcs i places al voltant de transistors per escoltar les notícies o els partits del teu equip; que els divendres a la nit els portals a les grans ciutats es poblaven de taules improvisades cobertes per estovalles de quadres vermells i blancs en les quals els veïns compartien truites, amanides i patates braves; que als parcs i als passejos (molts dels que hi ha avui no existien) s’amuntegaven les parelles de la mà, per veure els capvespres sense molestos turistes autofotografiant-se.

D’aquesta en sortirem millors, més solidaris, empàtics, sabent discernir el que és important del que és accessori, ens vam dir durant la pandèmia, quan vam arribar al cim de la cursileria distòpica. Vam convertir la sala d’estar dels pisos en espais de canvi, les party line per Zoom en fòrums transformadors de debat i ens vam convèncer que els aplaudiments d’homenatge als balcons a les vuit de la nit es plasmarien en més recursos i millors condicions de treball per als sanitaris quan passés l’emergència.

Notícies relacionades

Què ens passa amb la fi del món?

El temps en la política

No va ser així, de la mateixa manera que no sembla que la dana hagi generat un debat profund sobre les decisions dures que cal prendre en urbanisme davant les amenaces del canvi climàtic, ni fa pinta que l’apagada doni lloc a un debat constructiu sobre les fortaleses i debilitats del nostre model energètic. Les petites accions individuals sumades es poden convertir en fenòmens socials puntuals, però és a través de l’acció política organitzada que realment es canvien realitats. Del balcó de casa al Congrés hi ha una tirada que socialment no es cobreix.

No s’aconseguirà amb aquest postturisme anacrònic en el qual les generacions no natives digitals s’han instal·lat, amb el seu anhel de tornar a un paradís analògic que mai va existir com a recepta per combatre els nombrosos efectes negatius d’aquesta societat interconnectada de les pantalles en la qual vivim. Mitificar el passat és fatu, a més d’un frau intel·lectual; seria útil acceptar que el món avui és digital i contribuir a reduir o eliminar els seus efectes perniciosos, que els té i són greus. Les piles estan bé, però mòbils immunes a una apagada haurien estat millor.