Les llàgrimes d’Elsa Schneider

Cremar llibres per motius polítics i ideològics s’ha vist sempre com un acte propi de l’autoritarisme. Els llibres es poden cremar de manera física o de manera figurada. La més coneguda és la censura, la prèvia i la posterior a la publicació, i l’autocensura que generen determinats ambients acadèmics, socials i polítics. També es pot atacar els escriptors per assumptes que, en aparença, no tenen a veure amb la seva obra. El Comitè d’Activitats Anti Nord-Americanes va fer estralls en els cercles intel·lectuals nord-americans durant la Guerra Freda per la seva investigació d’activitats subversives i antipatriòtiques.

A la Xina, la Revolució Cultural de Mao Zedong va atacar de forma preferencial els professors, a qui considerava reaccionaris, contrarevolucionaris i enemics del poble. Per purificar el comunisme, el règim de Mao afirmava que eren els obrers i camperols els que havien de liderar el país, no els acadèmics. Per això, els Guàrdies Rojos, molts estudiants, es van llançar contra els professors, que van patir pallisses, assassinats, tortures i empresonaments massius en centres de reeducació. Hi va haver tancament d’escoles, universitats, biblioteques i centres d’investigació. I per descomptat, es van cremar molts llibres en cerimònies públiques de purificació del comunisme.

Resulta cridaner comprovar les semblances entre la Revolució Cultural i l’opinió que les institucions acadèmiques li mereixen al vicepresident dels Estats Units, J. D. Vance. "Els professors són l’enemic", ha dit Vance, autoproclamat líder dels EUA dels treballadors blancs de classe mitjana baixa. La cita no és seva, sinó de Richard Nixon, un altre flagell de les elits universitàries a tomb de les manifestacions estudiantils contra la guerra del Vietnam. Com Mao, Vance considera que les elits acadèmiques lideren el món a través de les seves idees i que desposseeixen del poder els que treballen amb les mans. El fet que els bons sous depenguin de la titulació obliga els més humils (blancs, se sobreentén) a endeutar-se per donar als seus fills una educació que, en realitat, perjudica els seus propis interessos en qüestions com la discriminació positiva o la supremacia de la ciència sobre la religió. A més –argumenta–, aquestes elits acadèmiques impedeixen la difusió d’altres idees a través del fenomen de la cancel·lació, cosa que atempta contra les llibertats.

Notícies relacionades

De la normalitat

La dama de coure de CCOO

Des de l’altra banda de la bretxa ideològica, es defensen altres maneres de cremar llibres. A J. K. Rowling, per exemple, no se li van cremar exemplars de Harry Potter, però sí que es va calcinar la seva reputació i obra a la plaça pública on avui s’abrasen idees i persones: les xarxes. El llibre sobre l’assassí José Bretón ha sigut cremat virtualment abans de ser llegit; per tant, no pel que diu, sinó per la decisió de l’escriptor d’haver-lo escrit sense haver contactat amb l’exdona de Bretón abans, durant i després del seu treball. Entre els arguments contra la seva publicació, s’ha escrit des de trinxeres d’esquerres que els llibres no han de ser objectes sagrats per protegir.

Aquesta setmana, Donald Trump ha atacat la Universitat de Harvard en la línia de flotació: el finançament. Segons el president, recluta "esquerrans radicals, idiotes i ximples". En una paraula: antiamericans, en la seva definició de bon patriota, tan personal com la del bon comunista de Mao. Si els llibres no s’han de protegir per principis, o si només protegeixes els teus, fogueres com les de Berlín ho arrasaran tot. També les persones, com va escriure Heine. I plorarem com Elsa Schneider.