El Kayed i el Mikel

Periodistes i cooperants internacionals no podrien treballar en llocs com Gaza sense persones com el Kayed. No es tracta tan sols de traduir de l’àrab a altres idiomes o d’excedir en la feina d’aconseguidor; els fixer, stringer, productors, personal local, conductors (el títol varia, les funcions, no) són un pont a una societat diferent, font de coneixement, pur networking, que es diu ara. I són també un ferri vincle humà, una manera d’entendre el que passa en geografies castigades a través de persones que viuen allà.

El Mikel, amb un ric manual de l’ofici de periodista del qual sobresurt una empatia fora del comú, podria escriure més d’un llibre amb les vivències i biografies dels seus imprescindibles traductors repartits per l’Orient Mitjà i part d’Europa, convertits en amics a base de treballar junts durant hores, dies i setmanes. El Kayed en protagonitza un sobre Gaza. Avui, ningú sap quin destí l’espera a la franja, com a la resta dels milers de palestins que sobreviuen allà.

El Kayed és a Gaza. El Mikel, no, perquè Israel veta l’entrada de periodistes i cooperants internacionals tret d’algunes excepcions d’aquests últims en el terreny de l’ajuda humanitària urgent. No hi ha, doncs, més testimonis de la tragèdia que Israel ha causat allà, la "vergonya de la humanitat", en paraules del Kayed, que la dels mateixos palestins. Però ja se sap que la veu dels palestins no compta, perquè abans de ser aniquilats per míssils, per bales, per foc, per gana o per malalties van perdre la seva condició d’éssers humans. Només un profund i prolongat procés de deshumanització explica la indiferència que genera la guerra desencadenada per l’Estat hebreu liderada per Benjamin Netanyahu en els estaments dirigents d’Occident. Donald Trump i el seu vídeo d’IA de Gaza, convertida en un resort turístic, és la grollera caricatura del personatge, però no és moralment pitjor que els comunicats i la inacció que acumulen els dirigents europeus, amb Alemanya i la Comissió Europea al capdavant, aquesta última en especial des que va acabar el mandat de Josep Borrell.

Els periodistes assassinats per Israel a Gaza des del 7 d’octubre del 2023 sumen més de 200. Els treballadors humanitaris assassinats es compten també per centenars. La gran majoria són palestins, cosa que explica que les seves morts estiguin cobertes per una capa de silenci. Quan l’Exèrcit israelià ha matat cooperants estrangers, almenys hi ha hagut cert escàndol durant un o dos dies.

Notícies relacionades

L’art de perdre

Només un minut

El veto israelià a l’entrada de periodistes i cooperants a Gaza s’explica en primera instància pel motiu obvi d’evitar testimonis directes de les atrocitats que allà està cometent l’Exèrcit israelià, entre reel i reel a Instagram de joves soldats al saló de cases palestines destruïdes. Però a més, mentre no hi hagi periodistes i cooperants, els palestins seran una massa informe, poc més que "insectes", com un altre periodista imprescindible, Gideon Levy, va denunciar en el seu moment que la majoria dels israelians consideren els palestins. Quan els morts tenen nom, cognoms i una biografia que algú explica, és més difícil aniquilar-los a desenes en cada bombardeig.

Per això la importància del treball del Mikel amb el menú diari Menú de Gaza. Es diu Kayed, té família, una vida, i l’assetgen des de fa mesos amb la gana i les bombes. I té raó: el que li està passant, el que Israel està fent a Gaza, és una vergonya per a la humanitat.