Distància amb Pedro Sánchez

Alfonso Guerra va marcar la pauta. No hi havia bomba. «Hi ha hagut unes eleccions municipals i s’hauria d’analitzar el que ha passat. Però no pot ser perquè venen altres eleccions». Hi havia expectació, però Guerra no volia ni guerra amb Pedro Sánchez ni coartar-li la llibertat. «No canvia res, els dos grans partits es giren cap als seus extrems per guanyar suports, però engreixen així els partits que estan en contra del model constitucional». I en to sarcàstic –acollit amb un grunyit de satisfacció per un públic en el qual hi havia exministres del PSOE com Solchaga i Suárez Pertierra– va afegir: «Però no tinguin por, ens ha de salvar la nostra Mélenchon, vestida de Christian Dior» en una clara al·lusió a Yolanda Díaz. 

Va criticar els pactes amb Bildu, però es va centrar en el llibre, en la generació del 68 que va agafar el timó del PSOE als 70 amb un tic antiautoritari. «Érem tots en ple empatx ideològic, vaig tenir una llibreria i els textos que més vaig vendre eren marxistes i el llibre vermell de Mao i el llibre verd de Gaddafi. Però contra pronòstic, el dictador va morir». I va arribar un moment crucial. ¿Seguiríem els espanyols –com altres vegades– partits en faccions irreconciliables, o els que venien del franquisme i volien la democràcia, i els que veníem de l’oposició i també volíem la democràcia, els uns i els altres, podríem parlar –cosa no sempre fàcil– i obrir una etapa de concòrdia que era el que volia la societat? Va triomfar el diàleg i així va néixer la Constitució, potser el text polític espanyol més rellevant, que estableix que la llei és per sobre de la voluntat de la majoria. Tret que la majoria canviï la llei d’acord amb les normes.

Guerra va acabar insistint que la democràcia va canviar el PSOE, d’aquí ve l’abandonament del marxisme, i recomanant el llibre de Virgilio per entendre la història moderna d’Espanya. El públic va aplaudir, inclòs Felipe González a la primera fila. L’«actor de repartiment» no va desafinar de Guerra. Va insistir que el PSOE va aprendre molt fent oposició a UCD perquè el clima polític era molt diferent de l’actual i va llançar dos grans missatges.

Un, l’amnistia era obligada perquè el passat no bloquegés la normalització política. I va argüir que això no implica la desmemoria, però que les amnisties gregues castigaven el que volia remoure el passat per pertorbar el present amb penes greus... inclosa la de mort. «Naturalment nosaltres no podíem anar tan lluny...».

Notícies relacionades

Feijóo accepta només un cara a cara amb Sánchez

Illa, malgrat Sánchez

Dos. La Constitució de consens va ser el gran èxit de la Transició. La política va passar a ser transacció. Ningú podia guanyar-ho tot, calia consensuar, però –mirant a Felipe– va afegir: «Ho vam fer bé, però ens vam oblidar de deixar un manual d’instruccions que digués que la Constitució no funcionaria amb blocs, i ara ho estem veient».

Va seguir. Un èxit va ser eliminar l’Exèrcit com a poder fàctic. Un altre, l’entrada a Europa que va confirmar l’Estat de benestar. Hi va haver fallades com el sistema partidari que ha portat partits personalistes infeudats al líder. En resum, «aquell PSOE» –amb l’única excepció de Juan Lobato com a connexió amb el nou– es va reunir en un acte d’orgullosa nostàlgia per rellegir el que va aconseguir. No va buscar perjudicar Pedro Sánchez –menys ara–, però sí marcar les distàncies. Perquè consti.