La candidata Yolanda Díaz

Una. Sumar és en gran part fruit de la personalitat singular de Yolanda Díaz. Va ser ministra de Treball nomenada per Iglesias (quota Podem), però Díaz s’ha distingit dels ministres d’aquesta formació –especialment d’Irene Montero i Ione Belarra– per una actitud constructiva dins del Govern i per un discurs menys crispat o rupturista. La reforma laboral pactada amb els sindicats, però també amb la CEOE i la Cepyme, és una mostra de la seva voluntat i capacitat de negociació. Allà on Belarra i Irene Montero denunciaven cada dia la realitat, culpabilitzant la dreta i el PSOE de sempre, Díaz va negociar i va pactar els ertos, la reforma laboral i, moltes vegades, els augments del salari mínim. Díaz creu en la negociació i el pacte i aquest és el seu gran actiu.

Dues. El seu principal problema és que el projecte que vol liderar, a l’esquerra de la socialdemocràcia, és molt minoritari a Europa. Els partits europeus d’aquesta mena no exerceixen el poder –ni són a prop de fer-ho– a cap país de l’euro. I com que la política –no només l’econòmica– passa gairebé inevitablement per acords amb Brussel·les en molts assumptes rellevants, les seves propostes presenten d’entrada seriosos inconvenients. ¿És realista un impost permanent a Espanya sobre les grans fortunes si no existeix a cap altre país europeu? ¿On anirien els capitals?

Tres. Haver reunit quinze partits diferents pròxims a l’extrema esquerra té mèrit. Més quan alguns d’aquests –com Compromís– han governat bé amb el PSOE de Ximo Puig a València. Però voler governar –o fins i tot cogovernar– Espanya amb aquesta suma de partits en moments de gran incertesa mundial sembla més una aposta ideològica que una proposta seriosa. Quinze partits d’extrema esquerra revolts poden lliscar –malgrat que Díaz té «dots de comandament»– cap a la divisió davant qualsevol problema. ¿Serien amb Europa a Ucraïna? 

Quatre. Díaz té una innegable qualitat política que és la fredor i saber conjugar discursos contraposats. Ja fa temps va dir a València –en un míting amb Ada Colau i Mónica Oltra– que «estava naixent una cosa molt bonica», però alhora vetava les ministres de Podem. ¿El veto és bonic? La ingratitud és, per a alguns, una qualitat política. No es pot complaure tothom, ni els que t’han ajudat. Díaz va ser nomenada ministra de Treball per Pablo Iglesias. Després, també per Iglesias, vicepresidenta tercera i futura líder de l’esquerra (amb majúscules). No obstant, no ha tingut cap objecció a marginar el fundador de Podem quan ha cregut que el seu maximalisme no li convenia. Díaz no és una «ursulina» sinó un animal polític amb poques manies.

Cinc. Irene Montero ha sigut una de les creus del Govern Sánchez. En especial, pel seu entossudiment amb el gran error de la llei del ‘només sí és sí’. I el pitjor no va ser l’error, sinó la negativa a reconèixer-lo (la culpa era dels jutges reaccionaris), la seva radical oposició a revisar-la i els atacs a Sánchez quan el president –massa tard– va decidir canviar-la. Per això Díaz creu que tant Irene Montero com Echenique no són un bon reclam electoral i els ha ‘guillotinat’. Pot ser que això li creï problemes a la campanya, però ha mostrat autoritat i instint polític. Ha pres nota del fet que Irene Montero va contribuir al desprestigi del Govern.

Notícies relacionades

Yolanda Díaz proposa fer permanent l’impost a les grans fortunes

Illa, malgrat Sánchez

Sisè. Díaz, tot i que no era fàcil ni còmode, ha sabut prescindir de Montero perquè ha cregut que no només no sumava, sinó que restava. ¿Per què Sánchez no va prendre una decisió similar quan, després del palmari fracàs de l’esmentada llei, Irene Montero no només es va oposar a revisar-la, sinó que va encapçalar la revolta parlamentària contra la reforma impulsada pel PSOE i va acusar el ‘seu president’ de complicitat amb la dreta? 

¿Per què Sánchez va ser més feble amb Montero que Díaz? ¿Per què Sánchez va preferir Irene Montero a la vicepresidenta Carmen Calvo? Segur que aquestes decisions han contribuït a la seva pèrdua d’autoritat política.