¿Què li passa a Barcelona?

Només a les dues grans capitals, Madrid i Barcelona, es creu que la ciutat ha anat a pitjor, però a Madrid el saldo negatiu és de 4 punts (39% contra 43%), mentre que a Barcelona aquest saldo és ni més ni menys que de 25 punts. El 55% creu que la ciutat ha empitjorat i només el 30% la veu millor.  

Passem a la gestió dels alcaldes. Tots, siguin del partit que siguin, aproven. El màxim és Abel Caballero a Vigo, amb un saldo favorable de 62 punts, seguit de Juan María Aburto (PNB) a Bilbao (35 punts), Óscar Puente a Valladolid (34 punts), Jorge Azcón (PP) a Saragossa (30 punts), el socialista Antonio Muñoz a Sevilla (17 punts), Joan Ribó (Compromís) a València (13) i José Luis Martínez Almeida a Madrid (8). L’excepció és Ada Colau a Barcelona, amb un 38% d’opinions favorables davant un 54% de contràries. És a dir, amb un saldo negatiu de 16 punts.

Barcelona i Madrid són les dues capitals on es creu que les coses han empitjorat i Ada Colau és l’única alcaldessa que suspèn pel que fa a la gestió. No obstant, la mateixa enquesta diu que Ada Colau podria guanyar les eleccions amb un 24,8% dels vots i 11-13 regidors (ara en té 10), seguida per Jaume Collboni amb un 22,5% i 10-12 regidors (ara en té 8) i de Xavier Trias, 17,3% i 8 o 9 regidors (pujant) i Ernest Maragall, 13,2% i 6 o 7 regidors. 

La majoria pensa que la ciutat ha empitjorat en l’últim mandat i tampoc aprova la gestió de l’alcaldessa. I malgrat això, Ada Colau seria la candidata amb més vots. Si fos així i no es formés una coalició contrària de 21 regidors –gens fàcil–, obtindria automàticament un tercer mandat. I segons el CIS, és el candidat del PSC, Jaume Collboni, que ha governat amb ella, que li disputa la primera posició.  

Alternatives dividides

Sembla un contrasentit difícil d’explicar. Però l’enquesta dona pistes. La majoria suspèn la gestió de Colau, però una minoria forta, el 38%, l’aprova, per la qual cosa l’alcaldia té un punt de suport fort, cosa que també podria explicar el resultat de Collboni. A més, l’oposició està molt fragmentada, amb tres opositors principals a qui els ciutadans donen millor nota, però que es reparteixen massa els vots contraris. Colau no convenç la majoria, però pot tenir més vots que les alternatives dividides entre els socialistes de Collboni i els dos independentistes coneguts (Xavier Trias, alcalde abans que Colau, i Ernest Maragall, el germà de l’alcalde olímpic) que es fan la competència buscant, més enllà de les fronteres polítiques, els electors disconformes amb Colau.  

Colau va néixer i va créixer com a activista contra els desnonaments que van seguir la crisi del 2008. Després ha sabut sintonitzar amb part dels enutjats amb un creixement que no corregeix les desigualtats i està alarmat pel canvi climàtic. Però les seves polítiques han pecat de sectarisme. Per això ha creat poca vivenda social, ha promogut un urbanisme que no compta amb el cotxe elèctric (el futur), i s’ha rebolcat en una campanya contra l’ampliació de l’aeroport, acusada de ser només una fàbrica de turistes i ocultant que també és un factor essencial per sobreviure en la fèrria lluita de les ciutats per atraure inversions i talent.

Integrar divisions 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Barcelona té avui problemes per superar una etapa que, al simplificar les alarmes socials i ecològiques, ha generat una majoria plural clarament contrària i, de vegades, irritada.

Una ciutat sense un lideratge majoritari que sàpiga integrar les divisions ciutadanes té clars desavantatges per afrontar un futur en què no es regalarà res. Des dels Jocs Olímpics del 92, Barcelona és un imant que atrau. ¿Com conservar-lo quan els barcelonins estan més insatisfets i dividits que els bilbains, saragossans o sevillans?