Realitats incòmodes
La veritat no és tòxica
Ocultar dades només provoca desconcert i alimenta la sospita. El perill rau en la generalització, però mai en la informació
Espanya entra al debat que més temps va evitar: dir la veritat sense generar estigmes. Publicar dades incòmodes no crea el problema; amagar-los l’agreuja i alimenta el soroll que pretenia contenir.
La realitat té el costum de presentar-se sense demanar permís. Arriba, s’imposa i, quan ningú vol veure-la, corregeix per força els discursos oficials. Això passa avui amb la informació policial sobre immigració i delinqüència. Durant anys es va assumir –més per comoditat que rigor– que publicar certes dades podia deformar el debat públic. Avui la seva ocultació el deforma. No es tracta de ressuscitar el vell debat del "dret penal d’autor", que desplaça l’anàlisi del fet a l’origen de l’autor. El dret penal ha de ser sempre el dret penal del fet. Però tampoc podem permetre’ns ignorar evidències.
Recentment, el Govern basc va informar que el 64% dels detinguts entre gener i setembre és d’origen estranger. La dada té una rellevància criminològica incontestable: permet a l’Ertzaintza conèixer la composició real de la delinqüència i ajustar recursos i estratègies. Parla d’origen, no de nacionalitat, i evita distorsions. Preocupa, això sí, l’ús polític que pugui fer-se d’aquestes xifres. Churchill el va resumir amb ironia: "L’única estadística que importa és la que puc manejar".
Amb l’aval del Govern del PSC, els Mossos d’Esquadra ultimen un informe que detallarà la nacionalitat dels delinqüents. És lògic pensar que altres comunitats seguiran el mateix camí. Sense descartar que el poder polític miri de frenar-lo: ocultar dades només genera desconcert i alimenta la sospita. Una altra cosa –més greu– és convertir aquestes xifres en un tòtem per concloure que immigració equival a criminalitat.
La dada il·lumina; convertit en dogma, encega. Des d’alguns sectors de l’esquerra es critica que aquesta informació "alimenta la xenofòbia de la dreta". Però aquesta objecció passa per alt un fet incòmode: el populisme creix on els ciutadans perceben una realitat que les elits neguen. La transparència no alimenta la paranoia; alimenta el buit informatiu. I no tota menció a l’origen és estigmatització. L’existència de bandes de joves d’origen magribí implicades en robatoris violents no converteix tots els magribins en delinqüents, igual que un crim comès per un mallorquí no converteix tots els mallorquins en lladres.
L’error de generalitzar
El perill resideix en la generalització, no en la dada. Però tancar els ulls a aquestes bandes és –a més d’inútil– un regal per als que desitgen barrejar immigració i delicte en una única etiqueta. La relació entre immigració i delinqüència és complexa i multicausal. Ni la immigració en general provoca un augment automàtic del crim ni pot negar-se que certs grups concentren més taxes en delictes violents. Edat, sexe, marginalitat i integració, expliquen més que l’origen. Però sense dades fiables, aquesta conversa és impossible.
Altres països han recorregut aquest camí. El Regne Unit va flexibilitzar la seva política per frenar rumors incendiaris. Alemanya publica nacionalitats, però protegeix la identitat. França evita tota classificació ètnica; els nòrdics practiquen la desidentificació gairebé total. Quatre fórmules diferents per a un mateix dilema: com dir la veritat sense fabricar estigmes.
La transparència és imprescindible per saber què passa; la responsabilitat, per explicar per què passa. L’Estat s’ha de situar entre totes dues: no per alimentar pors ni per ocultar-les, sinó per ordenar la veritat abans que altres la manipulin. Ocultar informació pel nostre bé és paternalisme; ocultar-la per evitar prejudicis és ingenuïtat; ocultar-la per no molestar és simple covardia.
El que es decideix ara és si la democràcia espanyola serà capaç de mirar la realitat de cara o deixarà aquest terreny als que només saben convertir la por en programa. Entre la transparència i el càlcul es traça la frontera de la responsabilitat. I si es creua, el buit l’ocuparà el populisme sense demanar permís.
Notícies relacionadesPer això urgeix una política migratòria seriosa, clara i exigent: no per assenyalar a ningú, sinó perquè ningú pugui assenyalar Espanya com un país que renuncia a governar la seva pròpia realitat.
Com bé sabem, la veritat mai és tòxica: el que és tòxic és el buit en què creixen la mentida, la por i la manipulació.
